Desobedients i civilitzats

La mobilització popular és el càstig merescut dels governs injustos i ineficaços. I no és gens difícil trobar exemples il·lustres que primer van practicar-la i després van ser absolts per la història. Al segle XVII, el metge i filòsof anglès John Locke, un defensor tossut de la propietat privada –gens sospitós, doncs, de festejos comunistes–, va argumentar amb solidesa el dret a la protesta. L’obligació dels estats, deia Locke, és garantir la seguretat i la llibertat de la gent. Quan els governs fracassen a l’hora de complir aquest deure sagrat, hi afegia, el poble ha de fer-se sentir. Com dissabte a Madrid. Més endavant, ja al segle XIX, als Estats Units es feia famós el cas d’un altre activista que ara s’estudia a les universitats, Henry David Thoreau. Contrari a l’esclavatge, Thoreau va negar-se a pagar els seus impostos perquè el govern tolerava el mercadeig de persones i va passar una nit a la presó, on va començar a escriure el famós tractat La desobediència civil. La setmana que acabem de deixar enrere hem viscut una altra demostració de compromís popular que ha inundat els carrers, sobretot de gent jove, en aquest cas impulsat per la degradació ambiental del planeta i inspirat per la iniciativa de Greta Thunberg, la jove sueca que cada divendres s’absenta de les classes i es planta davant del Parlament a Estocolm per reclamar lleis severes contra l’escalfament global. Al Tribunal Suprem espanyol demà, dimarts, es reprendrà un judici en què també se la jutja, la desobediència civil. Comesa, tal com han exposat acusats i defensors, no només pels que s’enfronten a penes de presó, sinó pels dos milions llargs de persones que l’1-O van anar a votar per expressar una voluntat que l’Estat els pretenia negar. Llavors el govern espanyol va mostrar la seva pitjor cara i va respondre a la mobilització popular amb porres, gasos i bales de goma. Justament amb allò que la història ha demostrat que mai serveix per aturar la pacífica desobediència civil.