Qui és qui?

A l’escola vaig aprendre que la paraula més important d’una frase és el verb. I a la vida he après que un verb sense subjecte és impossible de conjugar a efectes pràctics.

Efectivament, sense acció, és a dir sense verbs, només hi ha intencions i proclames. Viure és decidir. Concretar idees, criteris o expectatives en accions específiques, i en contextos determinats. Ara bé, qualsevol decisió necessita algú que decideixi. Qualsevol acció necessita algú que l’executi. Qualsevol verb necessita un subjecte. És tan obvi com transcendent. D’aquesta manera el subjecte és el factor clau que dona cobertura i configura sentit al verb. El “qui” no es pot dissociar del “què”, perquè en condiciona el “com” i, especialment, perquè en determina la responsabilitat.

Hi ha dos tipus de subjectes: l’individual i el col·lectiu. El subjecte individual és una persona concreta amb noms i cognoms. Al planeta Terra n’hi habiten uns 7.500 milions. El subjecte col·lectiu és el que està configurat per dos o més subjectes individuals, i aquest és un dels factors més determinants en la història de la humanitat: la configuració de subjectes col·lectius, cristal·litzats en identitats compartides. Decidir a qui inclou la primera persona del plural, el “nosaltres“, és una qüestió inquietant amb diverses respostes, cap d’elles neutra. I qui ho decideix és la clau de volta.

El conflicte entre Catalunya i Espanya és, en essència, un conflicte de subjectes. Espanya és un subjecte. Catalunya és un subjecte. Europa és un subjecte. Els subjectes s’organitzen a diferents nivells, i cada un d’aquests nivells va associat a uns graus en capacitat de decisió, això és de sobirania. Catalunya és per Espanya un subjecte de rang inferior dins del subjecte suprem que és Espanya, una unitat indissoluble. En canvi, Catalunya es viu a sí mateixa com un subjecte propi i diferenciat del subjecte Espanya, i per tant amb capacitat de decisió i vinculació, propietari de sobirania.

Espanya és en aquest moment un subjecte ferit en el seu orgull i amenaçat en la seva identitat, que actua defensivament amb una agressivitat i una contundència tan injustificable a nivell sistèmic com necessària a nivell primari, des de la seva lògica de supervivència. Catalunya ha patit des de fa 300 anys, aquesta pulsió fagocitària d’Espanya, que intenta digerir els diferents subjectes que la configuren per la via de l’assimilació. La realitat és tossuda i mostra que no li ha funcionat, i enlloc de provar la via de la seducció ha optat per la via de la imposició. És una mica allò de “o meva o de ningú “. I lògicament, Catalunya, ofegada, resisteix per poder continuar sent un subjecte. Espanya té tots els instruments i la força de la gramàtica constitucional. Controla el lèxic, defineix la semàntica i especula amb la sintaxi. Restringeix l’ortografia i imposa la cal·ligrafia. A Catalunya només ens queda la mètrica, en prosa o en vers, per explicar, tossudament alçats, qui és qui.