Tribuna
Bell, encara que ens perjudiqui
Demà és el Dia Mundial de la Poesia. ¿Servirà de res, més enllà de congregar, en actes diversos, els convençuts de sempre? Potser hi ha algú que, gràcies al poema commemoratiu de Rosa Fabregat, s’enganxa al gènere de les paraules essencials. Sigui com vulgui, jo us voldria fer una recomanació. Cada mes es publiquen bons llibres de poesia, en català i traduïts d’altres llengües. L’últim que he llegit, però, m’ha deixat el cor ressonant d’un impacte memorable. Em refereixo a Hybrida, de Mònica Miró Vinaixa (Godall Edicions). Un títol delicadíssim i d’una bellesa que qualsevol lector ha de poder compartir.
La poeta combina, en les seves poesies tan breus (haikus i tankes, simples o encadenats), lleugeresa i densitat. Lleugeresa retòrica, per entendre’ns, i densitat del que abans se’n solia dir el missatge. En el pròleg, magnífic, Abraham Mohino Balet ho expressa d’una altra manera: transparència i profunditat. Volem dir el mateix, al capdavall: tots dos fem referència a la consecució d’una veu poètica d’una admirable puresa, esmolada i recordable com la de tants autors clàssics que la Mònica llegeix directament en grec o llatí. Poca broma, amb això del llatí!: la darrera secció del llibre, “Cendres”, d’autèntica barretada, aplega, en les quaranta tankes que la componen, català i llatí: els tres primers versos, en la llengua de March; els dos finals, en la de Virgili. Perquè ningú no es perdi el sentit ni el fulgor d’aquests dos últims, l’autora ens els dona, tot seguit, traduïts al català. ¿Qui, si no Mònica Miró Vinaixa, pot firmar un exercici tan virtuós com aquest? ¿I qui, si no ella, el pot deixar tan lluny de tot gest d’exhibicionisme per fer-nos-el del tot necessari, perquè són, tots ells, poemes d’una alada gravetat? Un exemple: “Un lliri mostra / que la bellesa crema: / verí de flama. / Pulchrum, quod uisum placet, / tametsi nobis nocet. // És bell el que, un cop vist, agrada, / encara que ens perjudiqui”.
‘Hybrida’ descriu el moviment del naixement a la mort. Dividit en cinc seccions: “Signes”, “Tintes”, “Fites”, “Lapses” i “Cendres”, el llibre comença amb referències al llenguatge, als colors, a allò més primari i immediat de l’experiència humana, i acaba amb la cendra, inequívoca, “que ho iguala tot”. Sí, la cendra fa germans aquell nen que es gronxava amb “alegria infinita” i aquella altra persona, que no sabem qui és, que ha quedat –anònima i tot– magistralment immortalitzada en el sereníssim sepulcre d’aquesta tanka: “La faç tenia / del color de la terra / i els ulls blau indi. / Dos-cents sis ossos nivis / és tot el que ara en resta.” La mort del pare de la poeta, la seva presència, es diu en versos molt fondos. Versos que entenem íntimament, i que per això ens commouen tant. Sempre d’una precisa bellesa: “Quan cau la tarda, / es desfà en or i coure / l’aigua glaçada.”