Independentisme i economia

A hores d’ara ja ningú pot dir que aquests dos mots vagin deslligats. El problema rau en el fet que, segons qui en faci l’anàlisi, partint del mateix punt la conclusió és totalment contrària, i m’explicaré. És una constant que la propaganda unionista utilitzi un discurs segons el qual el procés afecta i penalitza l’economia catalana i utilitzen la que ells en diuen la “gran fugida d’empreses”. Jo no diré que la seva propaganda no tingui un pòsit de veritat, no m’agrada que hagin marxat les seus socials d’empreses catalanes com tampoc m’agrada que empreses catalanes, algunes centenàries i amb posició de lideratge en el mercat, per estratègies totalment diferents del procés s’hagin venut a empreses estrangeres o a fons d’inversió estrangers. Defenso la utopia del patriotisme empresarial; és a dir, aquell plus de responsabilitat social que tot empresari hauria de tenir tota vegada que la seva gestió reeixida i la dels seus treballadors també enforteix el país. Ja he avançat que és una posició utòpica perquè abans defenso la llibertat d’empresa i, per tant, també la dels empresaris, i un país que vol posar barreres de sortida, acaba posant-ne d’entrada.

Però si fem un cercle més ampli en l’anàlisi podrem observar com els darrers anys totes les dades econòmiques de Catalunya han tingut una rellevància difícilment compatible amb el catastrofisme espanyolista.

Les anàlisis dels especialistes més sensats que podem llegir, totes apunten que ens encaminem cap a una nova recessió; de fet, Itàlia tècnicament ja hi és i Alemanya voreja la banda, i en ser dues economies importantíssimes de la UE necessàriament ens ha de repercutir a nosaltres. També tenim el Brexit, que cada vegada està més embolicat, i si realment la Gran Bretanya fa una sortida a la brava sense acord, ningú sap què pot passar i quins efectes tindrà, el que sí sabem és que per a nosaltres els efectes només poden ser negatius perquè hi tenim una balança fiscal favorable i un nivell d’intercanvis comercials a l’entorn dels 6.000 milions d’euros entre exportacions i importacions.

Davant d’aquest futur incert, en tenim un altre que comença a inquietar considerablement els analistes econòmics i de risc i que queda clar que, tant en l’economia com en aquest procés, si no s’aprofiten les oportunitats per fer les reformes necessàries, tendeix a empitjorar i a fer més difícil la solució. El temps és un factor important.

La manifestació de diumenge passat a Madrid va ser notícia d’obertura de tots els principals informatius internacionals, de les agències i dels diaris, explicitant que l’independentisme català no amaina, i segons com vagi la sentència del tribunal que jutja els nostres polítics, pot ser un altre motiu de creixement i enfortiment, com ho va ser la sentencia del TC sobre l’Estatut del 27 de juny del 2010.

No ens ha d’estranyar que el think tank espanyol més influent de la dreta espanyola, el Real Instituto El Cano, en el seu informe del passat dia 11 de març alerti dels perills que té per a Espanya la “llarga ombra de la qüestió catalana” i del gran l’esforç que han de fer totes les institucions i els polítics espanyols per contrarestar la crisi catalana. També avisa del perill que el nou Parlament Europeu sigui més “porós” a la qüestió catalana.

Aquesta setmana s’han fixat en el contenciós català l’agència d’estudis de riscos Fitch, que preveu una “possible intensificació del conflicte català”. O la mateixa agència de notícies econòmiques més important dels EUA, la Bloomberg, que les imatges de diumenge les qualifica com un espectacle de fortalesa i recorda que la crisi catalana ha tombat dos governs espanyols en menys d’un any.

Aquesta tardor, sobretot si empitjora l’economia, i una vegada passats tots els processos electorals, començarem a sentir veus contundents de la UE reclamant o forçant una negociació per tancar aquest episodi que inestabilitza la quarta economia de la UE i una de les més endeutades, si la Gran Bretanya marxa.

Els ha quedat clar que el temps no ho ha resolt i el suflé no baixa, tot el contrari.