Defensa (moderada) de la incoherència

Entenguem-nos bé. Aquí no ens referim a aquella incoherència que és pròpiament cinisme o mala fe. La que es dona quan hi ha una contradicció flagrant entre el que hom diu i el que hom fa. Quan es fa servir un discurs embellidor per encobrir pràctiques injustificables. Ens referim a aquell sentiment que persones honestes i ben intencionades tenen davant de comportaments o pràctiques que es duen a terme en organitzacions o institucions que s’emparen en un discurs dens en valors o, com se sol dir ara, que tenen una missió, missió que sol posar molt alt el llistó de les aspiracions. En aquests casos sovint s’esdevé que es perceben les decisions que es prenen o les situacions que es viuen com a incoherents. Com si fos inacceptable el desajustament –qualsevol desajustament– entre allò a què s’aspira i la realitat viscuda (com ara la decisió presa, o el resultat parcialment assolit). Paradoxalment, l’aspiració a la coherència gairebé només es viu com a constatació de la incoherència, i això alguns ho consideren inacceptable i insuportable. Però la pregunta a fer-se és si el compromís raonable i humanitzador amb valors profundament sentits no comporta necessàriament assumir una certa tolerància a la incoherència.

Sovint el problema de la incoherència no és la incoherència, sinó una mala aproximació al món dels valors. Es prenen els valors com a realitats absolutes que tenen entitat per si mateixes, i com si la seva definició ja fos autoevident i consistent. Des d’aquesta perspectiva, el que cal fer és definir-los de paraula i explicitar-ne el compromís verbal i mental. I amb això, feina feta, i ja només faltaria “aplicar-los”. Però el problema és que, en la comparació entre un valor ideal i la realitat, sempre en surt derrotada en un grau o altre la realitat, i no pot ser d’altra manera, perquè sempre hi ha una desproporció entre tots dos. El valor és absolut; la realitat, relativa. El valor és incondicional, la realitat sempre està condicionada. Quan la partida es juga d’aquesta manera, la coherència només es planteja com a constatació de la incoherència (la comprovació de la “gran” distància existent entre el valor i l’aplicació real), amb l’afegit ineluctable que, normalment, els incoherents sempre són els altres. Repetim-ho: el contrast entre un valor ideal i la realitat sempre es resol a favor del valor. I a sobre des del supòsit que per entendre el significat d’un valor només ens cal definir-lo, oblidant que la qualitat dels valors no es juga en la seva definició sinó en la seva interpretació, que sempre s’esdevé en circumstàncies concretes en contextos concrets. Perquè el que cal és mantenir una certa simetria o equivalència, i comparar valors amb valors i realitats amb realitats.

Perquè els valors no tan sols són aspiracionals, com una nova versió de la cursa entre Aquil·les i la tortuga. No es tracta només d’aquella cançoneta tan avorrida que mai no els assolirem del tot. El problema –o la sort– dels valors és que no són d’accés directe, sinó que sempre prenen cos a través de mediacions, d’actuacions, de maneres de procedir, o d’estructures institucionals o organitzatives. Consegüentment, la (in)coherència no ve de comparar un valor amb la realitat, sinó de comparar dos (o tres, o les que siguin) línies d’acció possibles: podem considerar incoherent una decisió concreta quan n’hi havia una altra alternativa més consistent amb el valor proclamat, no quan la comparem sense més ni més amb la definició abstracta d’un valor. Ni triem ni decidim entre valors, triem entre possibles línies d’acció al nostre abast, que són les que són amb la seva pròpia entitat. Quan es tracta de fer llistes de valors amb els quals ens identifiquem, s’afirmen tots sense més problemes ni costos. Quan es tracta de prendre decisions, les línies d’acció possibles sempre s’interpreten des d’una diversitat de valors alhora i, per tant, no n’hi ha cap que en la seva realitat concreta pugui satisfer tots els valors que hom ha afirmat en abstracte: sempre hi haurà un grau o altre d’incoherència, doncs. En el límit, l’exigència de l’absoluta coherència amb relació a un valor només consisteix a donar un nom amable al fonamentalisme.

Defensar una certa incoherència no és una apologia del depèn, disfressada d’aquell tòpic que diu que tot val. No tot val. Més ben dit: no tot val igual. D’aquí la importància de la transparència, parauleta que també arrossega les seves pròpies ambigüitats. Transparència no és saber-ho tot ni ensenyar-ho tot. Al contrari: hem de saber que ni podem ni hem de saber-ho tot, ni de les persones ni de les organitzacions. La reivindicació de més i més transparència, formulada així en abstracte, és el gran dissolvent de la confiança, perquè només ho volem saber tot d’aquells dels quals no ens fiem gens. En tot cas, la transparència vol dir explicitar l’anàlisi que s’ha fet de les diverses alternatives a l’abast, la valoració que se n’ha fet i les raons per optar per una d’elles. I l’eventual (in)coherència no ho serà en virtut de la seva comparació amb un determinat valor ideal i idealitzat que es voldria prioritzar per damunt dels altres. Ho serà si, entre les opcions possibles a l’abast, era la que comparativament integrava millor la diversitat de valors que hom creia que estaven en joc en aquella situació. I això és el que cal poder explicar i raonar al seu moment. Perquè és en aquesta comparació on es juga la coherència possible. Cosa que sempre semblarà, en un grau o altre, incoherent als que creuen que hi ha un tribunal dels valors. Del qual només ells formen part, per descomptat.