El lèxic, a judici

Es van aclarint els conceptes durant el judici contra els dotze encausats pel procés. Després d’escoltar tant els comandaments com els agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola encarregats del desplegament de l’octubre del 2017. I escoltant els seus testimonis es comprova com el principal cavall de batalla se centra en el llenguatge. Depenent de com es defineixen segons quins conceptes, un fet es considerarà delicte o no. I a partir d’aquí s’aguantarà la resta, el que es coneix com el relat. M’explico: els guàrdies civils consideren violència que centenars de persones taponessin alguns edificis durant dies com el 20 de setembre o l’1 d’octubre. En canvi, quan se’ls pregunta per les càrregues policials que van causar un miler de ferits, parlen d’intervenció o fins i tot d’un passadís de seguretat. Per tant, si la resistència activa pacífica es considera violència i colpejar amb porres una acció necessària, el concepte de violència queda totalment trastocat i a mercè del que el Tribunal Suprem consideri què ho és i què no ho és. Segurament la sentència no està escrita, però el relat que vol l’Estat espanyol i que acompanya aquests fets, sí. Més que res perquè es va començar a escriure l’endemà de l’escorcoll a Economia, amb l’ús sobtat de la paraula tumulto. I a partir d’aquell moment, la resta. En aquesta connexió entre els fets i la violència resulta imprescindible el paper dels Mossos. L’acusació pretén demostrar que l’independentista és un moviment violent (i a partir d’aquí justificar rebel·lió i sedició) i per fer-ho cal tenir poc menys que un grup armat. Aquest grup armat serien els 17.000 mossos amb les seves armes reglamentàries i per tant la policia catalana seria poc menys que l’exèrcit del govern rebel. Ho veieu? Lingüísticament costa molt poc retorçar la llengua per poder dir el que es vulgui. I amb els temps que corren, la diferència entre les paraules i els fets ha deixat de tenir importància.