L’epifania

L’independentisme té un desafiament vital per a la supervivència del moviment, si vol fer efectiu l’objectiu final de la independència. Una fita molt més vital i transcendent que una batalla estèril pels llacets grocs o les lluites intestines. Fins avui, els partits republicans no han demostrat electoralment que sumin més del 50% dels vots, un requisit que és unànimement esgrimit per qualsevol interlocutor internacional, sigui un periodista, un polític o un ciutadà del carrer.

La triple convocatòria electoral d’enguany obre la porta a demostrar que l’independentisme és una opció política transversal que reuneix el suport de la majoria absoluta de la ciutadania. La pregunta del milió és si encara hi ha catalans que puguin sumar-se a la proposta de fer de Catalunya un nou estat d’Europa, o si ja tothom és al lloc que li pertoca segons la seva ideologia o la seva cosmovisió.

El judici que l’Estat està fent als líders independentistes a Madrid pot actuar com una epifania que obri els ulls a molts catalans que fins avui albergaven esperances d’un canvi a Espanya que faci de l’Estat una democràcia diversa i respectuosa de les identitats. Hi ha una franja de catalans que –de bona fe i amb convenciment– encara creuen que val la pena lluitar per canviar Espanya. És molt probable que l’espectacle denigrant que veiem a cada jornada del judici serveixi perquè molts d’aquests catalans acabin per veure d’una vegada per totes que l’Estat no pot ni vol canviar. La gran indiferència –o menyspreu– amb què la resta de l’Estat tracta l’afer del judici és una prova amarga que Espanya s’agrada com és, i no té cap intenció de canviar. L’independentisme ha d’estar preparat per acollir aquests catalans desenganyats, amb una proposta oberta i transversal, on tothom és benvingut, per construir una societat nova i realment democràtica. És aquesta l’epifania que pot acabar per inclinar la balança de forma definitiva cap a la república.