Deute i sobirania

L'Estat espanyol s'ha compromès a deixar 3.650 milions d'euros a Grècia, si cal aplicar el pla de rescat de la Unió Europea per evitar-ne la fallida. Una ajuda entre socis que és lògica, ja que si les entitats financeres formen un sistema massa gran que els estats no es poden permetre caure en la temptació de deixar que s'ensorrin si el negoci se'ls enfonsa, amb major motiu no es pot permetre el catacrac d'un estat. Només hi ha un petit problema: mentre que el govern estatal va augmentant la seva part del deute públic, es permet recriminar a ajuntaments i autonomies que facin el mateix. El mínim que se li pot demanar, si tant li preocupen les despeses de les altres administracions, és que les ajudi a abaratir el cost d'aquest deute igual com ofereix als grecs.

En el supòsit que els 3.650 milions de què parlem s'haguessin deixat ahir, l'Estat espanyol hauria emès deute públic a deu anys pagant un interès del 3,91%, mentre que els grecs li pagarien per aquests diners un 5% d'interès, menor del que li demanen els mercats (ahir, un 6,5%) perquè no se'n refien. ¿Per què no es fa el mateix en l'interior? Les finances de la Generalitat són més fiables per als mercats que les gregues, però menys que les de l'Estat espanyol, motiu pel qual l'última emissió d'obligacions del govern català es va col·locar a un tipus del 4,95%, quasi un punt més que el 4% de l'última del Tresor espanyol. Si a ca la Salgado demanessin els diners que necessiten a can Castells i els hi deixessin –i sense cobrar comissió a la grega, eh?, que amb l'eliminació de l'impost sobre el patrimoni ja li han desequilibrat una mica més el pressupost–, el dèficit públic total seria el mateix, a l'Estat no li costaria res i Catalunya s'estalviaria de pagar alguns interessos. Un joc en el qual si no tothom hi guanya, ningú hi perd, però en el qual no jugues si no tens un estat.