Giralt-Miracle a Valls

Hi insisteixo: el crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle és una de les persones més amicals i generoses que conec. Ara no ens veiem gaire, però sé que el tinc pròxim. M’envia el catàleg que conté les obres d’art contemporani que va acumular durant anys i va cedir fa prop de vint al Museu de Valls. Per què a Valls, si ell és un barceloní que no hi té vincles familiars? Perquè sap que li cuidaran i exhibiran la donació, perquè hi té amics i perquè hi residien els orígens de Francesc Català-Roca. Vaig conèixer el fotògraf. Sempre que podia parlava amb estimació de Valls. Va ser un gran i sostingut amic de Daniel Giralt-Miracle, i li va encomanar la devoció. Fullejo el catàleg: Le Corbusier, Tàpies, Guinovart, Alfaro, Llimós, Solano, Clavé, Ponç, Viladecans, Llena, Fontcuberta, Artigau, Hernández-Pijuan, Barceló... M’aturo. No em queda clar si la col·lecció és fruit d’adquisicions o de regals que els artistes li han fet. Com sigui, fruit de la generositat: la de Giralt-Miracle cap als artistes o la dels artistes en agraïment a la de Giralt-Miracle. El catàleg presenta un disseny modèlic. La carta amable que l’acompanya és un exercici de papiroflèxia: l’encapçalament treu la pestanya per sobre de la portada. El fill del gran dissenyador Ricard Giralt-Miracle no podia decebre el pare.

El vaig conèixer quan cursava la carrera d’història de l’art. He explicat sovint que vaig triar aquesta disciplina perquè reunia el professorat més brillant llavors de tota la Universitat de Barcelona, secció Filosofia i Lletres: Santiago Alcolea, Oriol Martorell, Alexandre Cirici, Frederic Pau Verrié, Ricard Salvat, Francesc Fontbona, Miquel Porter, Joaquín Yarza... Daniel Giralt-Miracle, menut, joveníssim i ja amb un nom, ens feia classes de crítica d’art. No recordo si llavors duia barba. La duia quan el vaig retrobar sent director general d’Arts Plàstiques de la Generalitat. Va reunir una col·lecció d’artistes catalans que no va reservar a Barcelona sinó que va fer itinerant per tot Catalunya. Ell personalment es desplaçava per presentar-la, i lloc on anava, lloc on mirava de descobrir quins joves artistes emergien. Va impulsar l’obra del meu germà i de Jaume Simon La matarona: uns ferros ondulants de color vermell que s’adaptaven a qualsevol lloc. Va portar l’escultura a Cotlliure. Els ferros entraven i sortien pels orificis de la muralla. Un dia el vaig convidar a l’audició de la Missa de les Santes, apoteosi catòlica, sense saber que professa el protestantisme. És un home en tot singular i admirable. Tampoc no sé si encara manté l’estudi on un cop el vaig visitar. En sorties, i et trobaves davant la menta i el cacau de la casa Vicenç de Gaudí. S’havia afaitat ja la barba?

Valls ha estat l’afavorida. Doncs haig, hem, d’anar a Valls.