No els fan falta lliçons

No sé si vostès han seguit el capítol aquest dels senadors francesos que han signat un manifest expressant la seva preocupació pel judici de l’1-O que s’està celebrant al Suprem, però costa poc d’imaginar, veient la reacció del ministre Borrell i la nota posterior del govern francès, la indignació que tot plegat els devia provocar. Són 41 senadors francesos, de color polític divers (socialistes, comunistes, republicans, dels Verds, de La República en Marxa, de Generació S i del Partit Radical), els que dilluns es van mostrar preocupats, “com a europeus i com a francesos”, pels esdeveniments que s’han produït a Catalunya i pel judici del Suprem. En el manifest fet públic demanaven una cosa tan greu (a ulls de Borrell, és clar) com “respecte als drets i llibertats fonamentals a Catalunya”. I denunciaven “la repressió soferta pels representants polítics de la Generalitat de Catalunya legítimament elegits, empresonats o forçats a exiliar-se per les seves opinions en l’exercici dels mandats que els electors els van encomanar”; constataven que hi ha hagut “un veritable atac contra els drets i les llibertats democràtiques”, i demanaven finalment “que França i els països de la Unió Europea intervinguin per restablir unes condicions de diàleg que permetin trobar solucions polítiques a un problema polític”. Gravíssim, ja ho veuen (és una ironia), el que demanen els senadors francesos. La reacció espanyola? Fer sortir Borrell a mossegar, a parlar d’“intromissió” inadmissible i aconseguir, finalment (deixant clar, un cop més, que això d’Europa no deixa de ser un club d’amics), que França parli del seu compromís “amb la unitat i la integritat d’Espanya”. El que els deia. Veient la indignació (i no la reflexió) que va provocar el manifest, costa poc d’imaginar-se la histèria de l’Estat en veure com se’ls escapa de les mans. Com pot ser que 41 senadors francesos facin això? No ho entenen. I obliguen l’Estat francès a rectificar. I què es pensen, que ara, un cop el govern francès ha fet la seva nota, els senadors pensen diferent? O bé que tenen encara més clar com és Espanya? Nervis. Perquè no volen lliçons de ningú. Ni dels senadors francesos ni, és clar, del president de Mèxic.