Un fragment d’ella

Tinc la mania (la dèria, la idea) de guardar els recordatoris de funeral. No en llenço mai cap. Els tinc desats en una capsa o, de tant en tant, me’ls trobo en una butxaca de l’americana que fa temps que no em poso. Hi són tots, però n’hi ha un que no hi cap, en aquest cofre que mantinc sense gaire sentit. És el del funeral de la Cristina Cervià. Ella mateixa, abans de morir, va demanar un favor a l’Ignasi Esteve i a en Pep Pujol. I molts ja saben que quan la Cristina et demanava un favor, era millor dir que sí, perquè era insistent i invencible. El pintor i el poeta van accedir a la petició, tu diràs, perquè van entendre que aquell encàrrec no solament era una mostra d’estimació envers la Cristina sinó el símbol de l’amor que la Cristina volia transmetre a la gent que l’estimava. El recordatori, el tinc en un prestatge, en un espai privilegiat, perquè hi ha un poema excel·lent d’en Pep Pujol (una evocació amb aires de Vinyoli, en alexandrins) i perquè inclou una aquarel·la de l’Ignasi Esteve que no és sinó una porció del mural que va pintar expressament per a la memòria de la Cristina. No l’he vist, però m’han dit que s’hi representa una noia que és a punt de capbussar-se en el mar. “Un fragment de la Cristina que cadascú s’endurà a casa”, va dir algun dels assistents al funeral.

En els versos finals del poema d’en Pep, l’elegia es torna expansió de l’ànima i lligam profund amb la natura: “Llavors, qui podrà estar-se’n? Ens deixarem endur / pel dolç reclam del blau, de ser aigua dins l’aigua / sorpresos de trobar-hi un tros de cel tan pur.” Va ser emocionant participar en aquesta comunió just en el moment en què en la cerimònia de comiat el mateix Ignasi deia el fragment de l’Evangeli de Joan amb què la Cristina volia cloure l’acte: “Estimeu-vos els uns altres com jo us he estimat.” Seria injust parlar d’ella només en aquests termes, perquè va ser una excel·lent actriu, una dona coratjosa i un caràcter indòmit, però també va ser algú capaç de guanyar-se l’afecte solidari, rotund, col·lectiu: “el dolç reclam del blau”.