El meu PSAN

El març de 1969, ara fa 50 anys, aparegué el primer comunicat del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans. Jo hi vaig contactar el curs 1970/71, a la UB. Els cartells de les parets eren tots molt revolucionaris, d’esquerres, antifranquistes i, sovint, molt espanyols. Fins que, un dia, al pati de lletres, vaig veure-n’hi un de no menys revolucionari, però en català, el mapa dels Països Catalans, un altre llenguatge, uns altres referents i uns altres objectius. No es tractava només de combatre la dictadura, sinó, sobretot, de lluitar pel socialisme i la independència nacional dels Països Catalans, amb unes formes noves, fresques, modernes, que acompanyaven conceptes com ara “alliberament nacional i de classe” o bé “poder popular català”. Amb una barreja d’alegria, emoció i neguit, vaig trobar, finalment, els meus. No vaig parar fins a contactar-hi i començar-hi a col·laborar. Allà vaig conèixer Margarida Aritzeta (Mireia) i Joaquim Auladell (Esteve/Sinistre). A les golfes del seminari, amb l’ajut secret d’un amic, avui biblista destacat, vam pintar-hi pancartes i cartells de paret, signats com a PSAN o bé Grups d’Estudiants Revolucionaris (GER), la branca universitària.

A Tarragona, vam estrenar-nos-hi com a partit el 1973, amb les primeres pintades independentistes de la història, a la plaça de Ponent. Vigilaven Teresa Comas (Laia), la seva germana Dolors (Núria) i pintava jo (Cebrià), tan nerviós que vaig escriure “Indepenpendència, Socialisme, Països Catalans”. Poc després, vam enganxar centenars d’adhesius fets a mà, un a un, pel centre de la ciutat, i pel 15 d’octubre vam editar el primer pamflet, reivindicant Companys, el meu primer text polític. Abans, aquell 11 de setembre, amb l’ajut dels Mireios, com coneixíem la parella formada per M. Aritzeta i Jordi Castells, futur batlle de Valls, i els germans Alcoberro, de Gandesa i Calaceit, n’havíem generalitzat les pintades en llocs estratègics.

Amb la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, vam tenir els dos primers detinguts: Cebrià i Laia. A La Model vaig poder parlar sense presses, finalment, amb Joan Armet (Just), molts cops. Armet, responsable màxim del partit, era una persona tranquil·la, sensata, amb gran capacitat d’anàlisi i exposició raonada d’arguments, que, com altres dirigents, procedia de l’FNC (Front Nacional de Catalunya). Sempre he tingut clar que les coses bones que hagi pogut aprendre i fer, en política, em venen d’ell, de Jordi Carbonell i de Josep Benet, els principals referents que he tingut. La cèl·lula de Tarragona s’amplià amb Jaume Renyer (Xango) i Jordi Olivan (Josep Anton). De Vallclara, a la Conca, venia un company de cognom Morgades, a qui dèiem Heidi perquè baixava de les muntanyes. Amb els Mireios vam compartir moltes batalles i horitzons que encara perduren. Més endavant, vam publicar la revista L’Insurgent, que muntàvem a casa i que els Mireios s’encarregaven d’editar. Amagàvem material a Rodonyà, a cal Gitano, on els germans Coll sempre van ser al nostre costat i el Joan ens acompanyà en accions de propaganda nocturna. Per fer més mengívol el missatge, ens inventàrem les Plataformes Cíviques del Camp de Tarragona. Pel PSAN, tot i que no es desvelà la identitat de sigles de cap dels oradors, Cebrià va intervenir en el primer míting de l’Assemblea de Catalunya, el 6 de novembre de 1976 a Tarragona.

L’UCE de Prada era un lloc privilegiat per trobar-nos, obertament, i on ens crèiem multitud. Recordo el moment màgic en què vam sentir per primer cop els accents valencià i insular d’altres compatriotes també militants. Curiosament, la formalitat de noms de guerra dels membres del Principat contrastava amb la rauxa festiva dels valencians. Que ara recordi, Josep Ferrer (Nen), Lòpez Llaví (Claudi, més conegut per Claueta), Jordi Alatarriba (Ernest o Terrible), Pep Ribas (Salvador), Josep Huguet (Roger), al costat de Josep Guia (Piula), J.L. Blasco (Doctor No), Adela Costa (Bequissó), Maria Conca (Batalletes) o Paco Candela (Alcalde). Antoni Serra i després Pere Sampol, mallorquins, van pertànyer també al PSAN. Tot i el pas dels anys, encara avui, al mòbil, un parell de contactes els hi tinc amb el nom de guerra. Faig memòria de comitès centrals de discussions apassionades, algunes d’elles a Dénia. Els meus fonaments polítics van fer-se al PSAN i, ara, quan veig les quatre barres i l’estel o els mots icònics “independència” i “Països Catalans”, esbosso un tímid somrís de satisfacció. La mateixa que quan, de Perpinyà a Alacant, se m’acosta algú que, somrient, em diu: “Saps? Jo també vaig ser del PSAN.” És aquella sensació de proximitat tan gran que comporta haver estat membre de la família, que era com en dèiem, del partit.