Vetar el totxo

Si realment ens creiem que la Costa Brava s’ha de preservar i que el medi natural és un valor que cal deixar en herència als nostres fills, l’única via és vetar l’entrada del totxo en els pocs espais verges que ens queden. Qualsevol altra mesura és quedar-se a mig camí i actuar de cara a la galeria. Dit així, sembla que fer-ho realitat és ben fàcil. L’objectiu és clar. Però la manera com arribar-hi conté dificultats. El problema és que hem arribat a un punt en què legalment és complicat fer marxa enrere en segons quins projectes urbanístics. Per deixadesa, per interessos, per mirar cap a un altre costat, per manca de sensibilitat mediambiental, per massa ambició... O per tot plegat. Parlava de dificultat però segurament la paraula exacta que s’hauria d’utilitzar és costós. No és difícil tirar enrere projectes urbanístics si hi ha la voluntat política per fer-ho. Però és car. Ostensiblement car. Hi ha uns propietaris amb uns drets adquirits i uns ajuntaments preocupats per la baixada d’ingressos municipals si es frena la construcció al seu municipi. I quan en un costat de la balança hi ha el medi i a l’altre el diner, malauradament, no sempre es decanta cap allà on tocaria.

El debat sobre el futur de la Costa Brava fa molt de temps que està obert però els darrers anys entre tots ens havíem adormit. No ha estat fins a l’aparició d’una entitat ecologista –que en realitat és la suma de forces de moltes entitats del territori, sota el nom de SOS Costa Brava– que s’han accelerat les decisions. I si no ha estat així, com a mínim ho ha semblat. El fet és que ara hi ha dues moratòries urbanístiques sobre la Costa Brava i la tramitació d’un pla director que donen cert temps i marge per decidir com volem que sigui el que resta de litoral gironí verge –si és que encara es pot utilitzar aquest terme–. SOS Costa Brava ha fet una proposta interessant, que es mereix el dret de ser estudiada i d’avaluar-ne la viabilitat. Aposta per la creació d’un ens públic similar a l’Incasol però que, en comptes de promocionar l’habitatge i la construcció, faci tot el contrari: comprar terrenys a la costa per preservar-los mediambientalment. I va més enllà i proposa finançar aquesta activitat amb els recursos que genera la taxa turística. La solució pot ser aquesta o una altra però, en tot cas, no es pot desviar gaire d’aquesta línia. Qualsevol altra mesura que es quedi a mig camí suposa seguir abonant el medi natural amb més totxo i ciment.