Renaixement

Com que ho programen tot el mateix dia i a la mateixa hora, dimecres al vespre em vaig trobar sense saber on anar. En una llibreria presentava novetat Gonzalo Boye, l’advocat que ha fet que Carles Puigdemont sigui un home lliure a tot el món tret d’Espanya i que divulga uns missatges enigmàtics que acaben amb un “ahí lo dejo” que sempre prometen notícies esperançadores. El seu llibre es titula precisament Ahí lo dejo. Fa anys hi havia hagut els “jutges estrella”. El procés ha fet germinar estrelles entre els advocats: Jaume Alonso-Cuevillas –que ha fet el salt a la política–, Jordi Pina, Andreu van den Eynde, el mateix Boye... En conseqüència, a la llibreria no s’hi cabia. A uns cent metres d’aquesta, intervenia Vicenç Villatoro, també amb una novetat. Molt més lluny es presentava un altre llibre, Catalanisme, on vuitanta polítics i intel·lectuals de diferents matisos miren d’apuntar solucions al conflicte entre Catalunya i Espanya i entre Catalunya i Catalunya. L’ha coordinat Fèlix Riera. Vaig optar per Villatoro, perquè hi era a prop i per ganes sinceres. Aquell dia i aquella hora em van atrapar saturat de política i de procés. Ara: el llibre de Villatoro es manté al marge de la política i el procés« Més aviat no. Més aviat hi entra per cantons més sinuosos. Es titula Massa foc, se situa a la Florència del Renaixement i conté uns diàlegs imaginaris entre Savonarola i Maquiavel. Imaginaris, però amb paraules literals dites en vida pels dos antagonistes. Enmig, moltes frases que ens sonen i ens són properes, atribuïbles a polítics d’ara. El procés sempre present. La narrativa de moment evita parlar-ne però els llibres de no ficció o de mitja ficció com el de Villatoro hi entren de ple. Villatoro és un savi. Per escriure Massa foc s’ha impregnat de Florència i de Renaixement, i dimecres, a base de projeccions i del seu verb una mica tímid però sempre seductor, va deixar de banda per un moment el present polític i va desentranyar el significat ocult de pintures famoses que no diuen el que sembla i ens va fer passejar per la Piazza della Signoria. La desmesura de foc del títol es localitza en aquesta plaça que ara ens sembla l’epicentre de la civilització. S’hi va cremar de tot, també llibres, pintures i gent. Però per què Florència va ser tan potent si no era ni de lluny la ciutat més gran ni més poblada d’Europa aleshores« S’ho pregunta Villatoro, que respon: perquè va tenir de líder Llorenç de Mèdici, que tenia una idea i una ambició i sabia com materialitzar-les. “Ahí lo dejo”, hauria pogut afegir.

Fa poc parlava amb un pròcer molt pròcer, ara retirat. Estava llegint Catalanisme, l’altre llibre en disputa el vespre de dimecres. Em va dir: “Busco, entre aquests vuitanta, qui podria liderar un projecte per a Catalunya.”