‘Recursos naturals’

Posar-se a la pell de l’altre és un exercici d’empatia imprescindible. Fer-ho desencadena solidaritat i accions altruistes o fins i tot canvis en l’arquitectura dels propis prejudicis. Escoltem responsables o portaveus d’institucions, partits, organitzacions, col·lectius, que expressen amb tant rigor com poden idees, queixes i propostes. A escala quotidiana, trobem veïns, ens atenen a les botigues, parlem amb familiars i amics... Un experiment curiós es intentar imaginar què passa per la ment d’aquella gent, aparentment tan concentrada a atendre’ns o a comunicar informació que consideren rellevant, i, si hi ha confiança, indagar una mica. Tret de les excepcions més òbvies i dels casos encomiables d’alguns homes, la majoria de les dones arrosseguen, a més de la responsabilitat o l’atenció que requereix cada moment, la càrrega mental de mil i un assumptes: si aquesta setmana caldrà descongelar la nevera abans no hi gravin un National Geogràphic sobre el pol Sud, si el carnet de vacunes dels menuts està al dia, si la bugada que hi ha dins la rentadora s’arrugarà massa o si l’aigüera amb els plats per rentar serà declarada reserva de la biosfera. El problema que, per cert, retrata molt bé Silvia Federici al llibre Caliban i la bruixa és que les feines de cures van ser assignades a la dona per algun decret invisible del poder i, junt amb la funció reproductora, s’han disfressat de recurs natural. Com si caiguessin del cel o les fessin els follets. I no.