Opinió

Tribuna

La torre de les hores

“La història de l’ésser es fonamenta en el verb que ratifica la presència d’aital ser-en-el-món

En la poètica de Teresa Pascual hi ha una tensió constant entre nom i forma. Una dialèctica habitual en la seva obra a la recerca d’una llei universal. Expressar el dolor i la mort, és a dir, l’indicible –com el pa i la llet–, en tant que el món es funda a partir de la paraula que s’encarna en el poema. La poeta afirma: “la tutela dels límits no ens disculpa del silenci”. I compara el pa i la llet amb “la mort sobre el llit propi”. Teresa Pascual reivindica la veritat i l’exposa a la llum de l’existència i la seva dualitat. Perquè amagar-ne la veritat és amagar la vida en tota la seva dimensió.

A ‘Vertical’ (Edicions 62), Premi de Poesia Ausiàs March 2018, la poeta del Grau de Gandia es capbussa en la pregonesa del sentit en la seva indagació. La seva és una póiesis –entre l’estètica més pura i la filosofia de les idees– que demana al lector dues premisses: atenció i responsabilitat. Equilibri perfectament harmònic entre contingut i continent, que obre pas a una mirada transversal fortament vinculada a l’herència: som allò que som, perquè abans foren per nosaltres i d’aquesta experiència en fem present continu. “No calen noms on s’expressa el sentit, / no cap el verb on s’encarna l’abisme.” No oculta la poeta la contradicció esmentada anteriorment: nom i món –significat i significant– com a pols contraris impossibles de reunir. I malgrat tot, Teresa Pascual hi posa ordre –un dels conceptes fonamentals de la seva obra– i afirma amb rotunditat que cal citar els noms de cada cosa. Perquè dir és un tret imperatiu, en tant que el llenguatge és un do que se’ns ha donat als homes: “La pell de l’os de les paraules / refà les veus, les força a dir i les encara / al punt extrem, sutura oberta per renàixer.” Sutura que cus l’abisme i que relliga la poeta al seu context vital: un llegat que troba en els vocables un fil conductor que s’oposa al pas del temps –la “pauta vertical” de la torre de les hores al bell mig del port del Grau. “¿Qui reprendrà la vida amb les agulles / on es graven les pauses dels segons, / pas a pas amb les coses i amb la vida [...]?” Temps i condició. La memòria que reté el lèxic de l’autora en expressions i mots que desfilen com una lletania en el poema Aniversari on Teresa Pascual conclou de manera categòrica: “Amb tots els noms que s’han tornat estranys / he calibrat l’últim fons de l’absència.”

Perquè l’oblit dels noms és l’oblit d’un món i d’aquí l’origen d’un conflicte permanent. En aquest sentit, Teresa Pascual dona testimoni d’un pretèrit que nega ja perfet, i que en la paraula esdevé allò que la poeta és en temps present. La història de l’ésser es fonamenta en el verb que ratifica la presència d’aital ser-en-el-món. S’encarna en el poema i és en el no-res de l’absolut que vincula, en la poètica de Vertical, territori i ésser. Al capdavall, som allò que som, perquè abans foren per nosaltres en un temps i en un espai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.