Tribuna
Pallassets literaris
Ara que ve Sant Jordi i es reinicia el cicle anual de maquillatge cultural d’aquest país, convé fer algunes reflexions. Quan Gabriel Ferrater es va suïcidar, el 1972, estàvem encara en el franquisme, i eren vius Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Pla, Joan Brossa, Pere Quart, Salvador Espriu, J.V. Foix, Mercè Rodoreda, etc. Malgrat l’obscurantisme franquista, la literatura tenia un nivell molt alt. Recordem que llavors a Barcelona hi havia la generació castellana dels 50, Biedma, Barral, Goytisolo, i també Marsé i Montalbán, entre d’altres. I just en aquell moment teníem aquí el boom sud-americà. Un literat omplia aforaments ara insospitats. Què ha passat, gairebé cinquanta anys després?
Per respondre això cal una nova reflexió. Escriure, i pensar, ara i avui, és un assumpte dificilíssim. Per una banda, gairebé està tot fet i tot dit, dins la nostra visió del món. Per l’altra, la comercialitat ho ha engolit tot. I un tercer factor, el saber, abans objecte anhelat, ara és menyspreat. Vull dir el saber de gruix, conscient i treballat. Estem en l’era de les superficialitats i les immediateses. Resultat de tot plegat? Igual que a les escoles, instituts i universitats, avui, el nivell cultural s’ha desplomat. És més, sostinc que de manera conscient i volguda. Els nous temps no volen complexitats. Per què? Perquè havíem assolit, a occident, un màxim reflexiu, que amb la perspectiva racionalista humanista de sempre, no es podia superar. Els estructuralismes són precisament la degradació i nihilització final d’aquest pensar. Sense un salt en la consciència dels humans, que ens faci adonar de la nostra més absoluta ignorància còsmica, que ens ressituï metafísicament i ens faci evident la necessitat d’una ètica impecable, la decadència està assegurada. Aquest treball, però, no es veu enlloc.
Ara estem destruint globalment el planeta, i l’alta cultura també perquè ens fa nosa. Això ens porta a una certa barbarització social. Tornem a Catalunya. Com que som la societat del “fer veure que”, aquí fem veure que continuem essent un poble molt cultural, sense adonar-nos que a les tribunes, als premis, a les edicions i a les vendes literàries ja no hi ha una generació d’homenots i donotes, que diria Pla, o sigui, gent d’una consistència intel·lectual i artística gruixuda, sinó una generació no pas d’epígons, sinó de pallassets literaris, gent que ens omple el temps, molts d’ells molt brillants com a entertainer, alguns autèntics humoristes, la qual cosa no treu pas ni gràcia ni veritat ni qualitat a les seves obres literàries (la major part de les quals neixen del periodisme o dels gèneres periodístics), però que ens indica la situació present. Quan de l’àgora n’han marxat els cínics autèntics, els escèptics autèntics, els epicuris autèntics, els hedonistes autèntics, els estoics autèntics, i als platònics els han agafat a tots per pederastes, només queden els imitadors sense res a dir. Miquel Bauçà ho va entendre perfectament, i per això és va tancar en un pis de l’Eixample, per poder pensar. Hi ha gent que creu que la literatura és escriure bé i entretenir-nos; si fos això, em permeto recomanar passejar i conversar, que són coses molt més profitoses. El dia de Sant Jordi és només un dia comercial. Posats a demanar, agrairia que no es parlés de literatura, sinó de llibres i d’autors a pes. Sobretot van a pes els novel·listes. Sembla mentida la notable presumpció de molts d’ells comparat amb la repetició del seu missatge literari. Mira que és fàcil, deia Antonio Machado, no escriure una obra de teatre en cinc actes!