Vida que no és vida

L’escena és tremendament impactant. “Et presto les meves mans”, diu l’home, mentre acosta a la seva dona un got amb una palla. Ella xucla un líquid transparent, sense dubtar, transmetent una sensació de pau interior que et deixa paralitzada. És una imatge que de cap manera et pot deixar indiferent. Ángel González està investigat per haver ajudat a morir la seva dona. Hi ha un vídeo que en dona testimoni. Feia 30 anys que ella tenia esclerosi múltiple i d’un temps ençà vivia amb una discapacitat del 82%. Una situació límit i irreversible que la feia dependre del seu home. Només amb morfina se li apaivagava el dolor. Una vida que no és vida. La seva esperança era la llei de l’eutanàsia que s’estava tramitant al Congrés. La convocatòria d’eleccions, però, ho ha estroncat. Una vegada més, el tema queda en un calaix. Ara l’Ángel s’enfronta a un delicte d’inducció al suïcidi, que pot arribar a tenir una pena de 10 anys de presó, tot i que se li podria aplicar un atenuant. Aquest és el preu per posar fi al patiment de la seva dona, que amb plenes facultats mentals havia decidit que volia morir. Vivia una vida de patiment. Una vida que no era vida. I la del seu home, tampoc. Al segle XXI no es pot decidir lliurement posar fi a un futur de dolor continu? És delicte ajudar a fer realitat aquesta decisió vital? Els opositors a l’eutanàsia diuen que defensen la vida. És vida encadenar un dia rere un altre de sofriment constant?