L’ombra d’Artur Mas

Marta Pascal no està disposada a acceptar que ningú l’enviï al marge de la vida política i apunta que potser caldrà fundar un altre partit per a reivindicar un sobiranisme més moderat. Des del puigdemontisme se li ha dit que no faci nosa i que poca fortuna li espera promovent una reedició del peix al cove quan la majoria de catalans mira cap a la plena sobirania. Es pot estar d’acord o no amb l’excoordinadora del PDeCAT, però no es pot dir que la seva idea estigui mancada de base perquè una de les incògnites més rellevants de la vida política catalana és què acabarà passant amb l’àmplia militància exconvergent. Aquesta formació ha estat somoguda pels diversos afers que han portat la família Pujol als jutjats, pel pas al costat d’Artur Mas, per la força centrifugadora de Carles Puigdemont i per la bel·licositat institucional i política que ha provocat el procés sobiranista. A dins de la nissaga conviuen encara els que duen el llustre pujolista, malgrat haver acceptat la purga dels seus prínceps; els que van fer l’esforç de canviar la marca consolidada de CDC per la del PDeCAT, que amb prou feines ha tingut temps de mostrar-se abans que Junts per Catalunya l’hagi abduït; i els independents que s’hi han afegit gràcies a aquest cavall de Troia i que ara també són la llavor d’aquest nou projecte batejat com a Crida Nacional. En cada una d’aquestes sacsejades han caigut destacades personalitats del patrimoni polític del vell partit. La més rellevant, Artur Mas, que el mes de febrer vinent haurà complert la pena d’inhabilitació pel 9-N. El protagonisme silenciós que ha mantingut de manera constant des que el van enviar a la paperera de la història pot ser un indicatiu que ell podria ser la clau de volta del nou edifici polític convergent que Marta Pascal acaba de projectar.