Maneres de fer política

Una. Dins les institucions. Amb el seu marc mental, el seu sistema judicial, policial i els seus mitjans de comunicació. Aquí hi juga la dreta, però també el gruix del PSOE. Fora de les institucions, fora de la Constitució, no hi ha res. L’autonomia catalana és una cessió i com a tal és reversible. El cos no negocia amb el braç. La dissidència es castiga. El poder és per utilitzar-lo. Espanya és un joc de suma zero. Per ser més Espanya, Catalunya ha de ser menys. La dada del 78,7% que volen decidir el seu futur és irrellevant. Menyspreable. L’objectiu: laminar les autonomies, domesticar els catalans, disciplinar les esquerres. El bloc de la crispació, l’insult i la nostàlgia. La nova CEDA, vaja.

Dues. Dins les institucions, per acostar-les a la voluntat del catalans. En aquest bloc hi juguen els partits que esperen el canvi de marea. Per aconseguir aquest canvi cal esperar una nova versió del PSOE; un renaixement del PP que ni la Gürtel ni la policia patriòtica li han portat; i que Ciutadans deixi de ser el Podem de dretes. Aquí també hi juga el partit català de l’ordre que, per no semblar desconsiderat, demana amb la boca petita un canvi d’actitud per part de l’Estat però, si les coses es giren, no dubta a jugar el joc dels de més amunt.

És el bloc de la llarga espera. De l’espera que els mitjans espanyols no amaguin la diferència. De l’espera que l’autonomia financera torni. De l’espera que el sectarisme judicial s’arregli. El partit del triomf de la voluntat i el premi per bona conducta. Sísif, en definitiva. Compatible amb apreciar des de la butaca del saló de casa el vigor narratiu del darrer llibre de Vuillard sobre la presa de la Bastilla. Potser fins i tot la bellesa de la frase que parla de “l’alè prodigiós de les masses que s’exasperen quan els amenacen”. Tot mentre encreuen els dits perquè el que pensin uns jutges conservadors sobre el dret de protesta i manifestació sigui compatible amb el seu orgull de demòcrates de bé. Ai, admirat Pi de la Serra.

Queda un últim grup, el dels qui han llegit una mica d’història. El dels que saben que qui té el poder no vol compartir-lo. Que el poder permet determinar l’abast d’allò de què es pot parlar, canviar el significat dels mots i censurar. Aquest és el partit dels moments de crisi i de repressió. El partit dels qui llegeixen el moment actual com un moment excepcional amb líders polítics empresonats, partits escapçats i veus democràticament expressades silenciades, desfigurades i reprimides. És el bloc que recorda els límits de la doctrina del mal menor i que té ben present allò de perdre llençols a cada bugada. És el bloc que recorda a Fontana: al llarg de la història els canvis socials centrals que han millorat la vida de les persones han arribat des de baix. I això, és clar, demana recordar tantes vegades com calgui que la política mai pot circumscriure’s només al que succeeix dins les institucions.