A la tres
L’estratègia de la provocació
A mi em costa d’entendre, aquesta estratègia de la provocació que practiquen, un dia rere l’altre, formacions com Ciutadans i el PP (de Vox, ja ni els en parlo). Ahir, la cap de llista de Ciutadans al Congrés de Diputats per Barcelona i futura excap de l’oposició, Inés Arrimadas, se’n va anar a TV3 i, sense pèls a la llengua, va deixar anar que si ara hi hagués un nou 155 “inclouria TV3 perquè és una màquina d’incitació a l’odi”. “A TV3 cada dia es fa propaganda separatista”, va deixar anar, i es va quedar ben tranquil·la. És, simplement, l’estratègia de la provocació. Que és la mateixa que la líder de l’oposició va fer servir anant-se’n a Amer (el poble natal del president Puigdemont) a arrencar llaços grocs; la mateixa que va fer servir anant-se’n un quart d’hora a Waterloo (un ridícul que els va costar molts diners); i la mateixa que va fer servir a mitja setmana quan es va plantar al faristol del Parlament amb un feix de llaços grocs que va presumir d’haver-los arrencat. Aquesta és la seva proposta política? Si TV3 és “una màquina d’incitació a l’odi”, em pregunto quin qualificatiu mereix l’estratègia de Ciutadans. O la de la marquesa Cayetana, la cap de llista del PP a Barcelona que viu a Madrid. Cayetana se’n va a la Universitat Autònoma de Barcelona i és rebuda amb una allau de crits i xiulets que li retreuen la deriva que ha agafat el seu partit. I què fa ella? Qualificar-los de “mocosos totalitaris” i de “senyorets reaccionaris”. No hi ha, em sembla, res gratuït en cap d’aquests dos fets (i els que veurem). Perquè uns i altres han convertit l’estratègia de la confrontació en el seu principal leitmotiv de la campanya electoral. Han descobert, ai las, que fent determinades declaracions el rendiment mediàtic que en treuen els surt a compte. De què, sinó, jo estaria escrivint aquest article. Busquen, amb aquesta estratègia, ser protagonistes (que trist) allà on els interessa ser-ho, que no és pas precisament en aquest diari sinó en determinats mitjans de comunicació. Ben lícit. Més que criticar-ho (que també), voldria limitar-me a constatar-ho. I a constatar, és clar, que si aquesta és la seva principal proposta com a candidats per Barcelona, que vol dir per Catalunya, és ben trist.