Santa paciència

Em sembla que aquest és el tercer cap de setmana seguit que aprofito aquest espai per fer-los el meu particular resum setmanal del judici de l’1-O. Potser trobaran que tres setmanes seguides són moltes, però tenint en compte que fa tres anys que cinc dies a la setmana faig un article relacionat amb això que en diem el procés, suposo que ara no els vindrà pas d’aquí. Santa paciència. Santa paciència és el que hem hagut de tenir aquesta setmana sentint (continuant sentint, és clar) aquest reguitzell de guàrdies civils i policies estatals. Santa paciència perquè la immensa majoria dels testimonis, si anessin a declarar en qualsevol jutjat d’instrucció d’eixe món, la seva declaració duraria dos minuts i el jutge no els faria ni cas. Dos agents que diuen que dos mossos que passaven pel costat els van dir no sé què; un altre, que es va enganxar el peu en una porta però que no va ni anar al metge i que l’endemà treballava amb normalitat; un, que la masa el mirava amb cara d’odi, o uns altres que van discutir amb uns que enganxaven cartells amb una inscripció tan greu com la d’Escolta, Europa!. Qualsevol d’aquests casos, per separat, probablement acabaria arxivat –com va passar amb el capítol dels cartells de Badalona–, o la declaració del testimoni duraria un minut si arribés a judici. Què passa, doncs? Que tot aquest reguitzell de declaracions són necessàries perquè s’imposi això del relat de la violència? Santa paciència. Santa paciència la que hem de tenir tots, i santa paciència la que té el jutge Marchena amb ells (i nosaltres amb ell) permetent que els testimonis s’allarguin incomprensiblement. Aquest és, doncs, el meu resum setmanal: santa paciència. Santa paciència i, és clar, totes les reflexions que vostès ja deuen haver fet en veure i sentir com la policia espanyola i la Guàrdia Civil no només desconfiaven dels Mossos sinó que els feien seguiments d’incògnit. I em pregunto, vist tot plegat, quina repercussió tindran totes aquestes declaracions dels agents en allò que és imprescindible per a un cos policial, i que és que tingui la confiança de la gent. Perquè si la de segons quins cossos policials l’1-O ja va quedar tocada, ara em sembla que és allò de “tocada, i enfonsada”.