Fa pudor

La setmana passada em va portar dues notícies dolentes. Al marge, és clar, de les que tots coneixem. Avui dia, per trobar una bona notícia has de passar-te una bona estona buscant. Les dues notícies ofereixen aspectes nous per a mi. La primera no és econòmica: vaig sentir per televisió una dotzena llarga de falsos testimonis per part de funcionaris públics.

La segona m’ha arribat a través d’una persona que treballava en una empresa pública de l’Estat i que s’ha trobat al carrer al denunciar unes pràctiques reconegudes en el Codi Penal. No té proves del que diu, ni de les porqueries que ha vist en les seves visites professionals a grans empreses.

Em trobo tot sovint persones que em demanen què s’ha de fer perquè l’economia vagi bé o vagi millor. La meva resposta sempre és la mateixa i acostuma a sorprendre l’interlocutor: la millor mesura econòmica seria aconseguir que les persones naturals i les jurídiques, públiques i privades es portessin bé, correctament. Em refereixo als pecats econòmics dels deu manaments i a la transgressió continuada per part dels estats dels principis acceptats per tots ells i continguts en la declaració universal dels drets de l’home. Es van comprometre a complir-los a l’entrar a l’ONU, però no els compleixen. Si ho fessin, l’economia aniria més bé. Si s’haguessin distribuït més equitativament els beneficis de les empreses, si es pagués a un estat democràtic allò que se li deu en forma d’impostos, si es tingués una major sensibilitat en front de les terribles desgràcies que s’estan produint en el marc del mar a on ens banyem, si s’acceptessin les reclamacions dels treballadors que siguin justes i possibles, si s’entengués que els patrons no poden arrossegar unes pèrdues sense fi, si es considerés que una estafa és una estafa i no una maniobra financera, etc., etc., l’economia aniria millor.

Un fet que em sorprèn és que fa 30 anys no hi havia tanta corrupció. Treballava en un banc i tractava amb banquers de tot el món i mai vaig trobar corrupció o, en tot cas, una corrupció puntual. Quan vaig deixar el món financer –el 1982– vaig començar a veure un canvi que no m’agradava. Seria interessant estudiar les causes d’aquesta cultura de la cobdícia. Vaig tornar a trobar corrupció al Congo africà, a tots els nivells, però no és comparable un país com aquell a un com el nostre que presumeix de cultura. Sembla com si l’ètica és només una paraula que serveix per donar classes i aprovar l’assignatura en les escoles de negocis. Per referències que tinc –no puc assenyalar amb el dit– hi ha més corrupció a les grans empreses que a les petites. Potser és que a les grans empreses, les xifres que es remenen són més grans que a les petites. No ho sé. Conec, en canvi, moltes empreses petites i mitjanes, que passarien l’examen amb un notable baix o alt.

La declaració de drets humans de l’home s’adreça a totes les religions, a totes les cultures, a totes les maneres de viure i de morir. Tots el homes i les dones, el veí de l’escala, els obrers que treballen per nosaltres i els patrons que ens donen feina i un treball just, som iguals davant de Déu. L’economia pot millorar lentament i amb crisis periòdiques, gràcies a savis que prenguin mesures econòmiques socials i tècniques correctes. Però el creixement sostingut només arribarà amb un món millor.