opinió
Al llindar de la decadència
Estem contemplant el retorn al poder papal de la línia més arcaica del que històricament ha estat la jerarquia catòlica
Des de temps immemorials la comunitat de creients, concretament de creients catòlics, han estat subtilment influenciats per un concepte totalment erràtic i fins i tot malèfic: fer-los creure que l'Església Catòlica, l'Estat del Vaticà i el cristianisme eren una mateixa cosa o, si més no, les institucions al servei de la difusió del cristianisme. Res més lluny de la realitat. El mot església, del grec ecclesia que l'evangelista Mateu el fa servir per primera vegada (Mt 16,18), és per definir la congregació o l'assemblea dels primers seguidors del missatge del Crist ressuscitat que els apòstols i deixebles de Jesús de Natzaret s'esforçaren a difondre com el Mestre els va ensenyar.
Aquella difusió i testimoniatge del missatge de Jesús en terres galilees, va transcórrer no sense greus dificultats, com ens ho transcriu Lluc en els Fets dels Apòstols, però mantenint una fidelitat exemplar tot i els grans entrebancs que trobaven en aquells primers temps. Ben aviat, però, aquell testimoniatge, aquella fidelitat exemplar, es va veure greument trasbalsada per uns esdeveniments que capgirarien irreversiblement la trajectòria d'aquelles primeres comunitats. Acabades les èpoques de les grans persecucions decretades pels emperadors Calígula, Neró o Dioclecià més tardanament, als inicis del segle IV l'emperador Constantí pren la decisió de fer del cristianisme la religió de l'imperi amb el beneplàcit del papa Silvestre I. És a partir d'aquell moment que el cristianisme s'expandeix a gran escala, però ja no és el que emana del missatge de Jesús de Natzaret i del testimoniatge dels apòstols i dels molts deixebles de les primeres comunitats, sinó que és una mena de religió que s'adapta còmodament al poder que li ofereix l'imperi i als designis de l'emperador que serà també el bisbe de bisbes, és a dir, el Pontifex Maximus del poder polític i religiós. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, el cristianisme ja ha esdevingut una religió que ha prostituït l'essència del missatge de Jesús de Natzaret, a qui els hebreus havien anomenat el messies o l'ungit (khristós en grec, o Crist en el nostre idioma, que és d'on deriva cristianisme), i també l'essència del que segons Pagola vol dir veritablement Crist: «Alliberador d'injustícies i opressions, lluitador per una vida més digna i justa, cercador del Regne de Déu i de la seva justícia.»
Les lluites fratricides per seguir mantenint el poder heretat de la Roma dels emperadors, ara convertida en la Roma dels papes, dins dels murs vaticans, des d'on (segons les èpoques) van aconseguir imposar amb més o menys força una notable influència política i religiosa a la societat, fins a l'extrem que fins i tot les diverses expressions de l'art eren monopoli del Vaticà. Com no podia ser d'una altra manera, aquestes maneres van convulsar les mateixes estructures eclesials i provocaren un seguit de cismes, de reformes i contrareformes que, conseqüentment, aconseguiren la fragmentació de la religió cristiana que, des de fa molt de temps, ha deixat de ser «l'esperit de la veritat» com l'evangelista Joan defineix el «testimoniatge» (Jn 15,26) que se suposa han de donar els seguidors de Jesús de Natzaret. Una lectura aprofundida i objectiva de la història de l'Església escandalitzaria un bon nombre de creients que, més que cristians o seguidors del Crist que ens planteja Pagola, han esdevingut, malauradament, fidels creients i seguidors de la religió catòlica, dels seus déus i de les seves icones vivents, com són el Papa, els cardenals o els seus bisbes.
En el si d'aquesta Església catòlica tan prosaica i a voltes perversa, s'hi ha vist créixer, però, veritables seguidors del Crist que han testimoniat «l'esperit de la veritat». Dones i homes que han donat i donen testimoni del Crist amb totes les seves exigències i que, per fer-ho, deuen haver-se desmarcat de les maneres de procedir dels seus jerarques. El Concili Vaticà II, va intentar un aggiornamento, una renovació, una entrada d'aire fresc que purifiqués l'aire viciat i putrefacte de l'Església romana. No va ser possible. Tot el contrari. Amb el papa Wojtyla primer i especialment ara amb el papa Ratzinger, estem contemplant el retorn al poder papal de la línia més arcaica i tradicional del que històricament ha estat la jerarquia catòlica. Qualificar de persecució a l'Església les crítiques rebudes pels escàndols de pedofília, com defensivament raonen alguns alts mandataris, evidencia una creixent manca d'argument creïbles, així com la saludable decadència del poder vaticà.
