Unitaristes, no unionistes

És l’afirmació en què insisteix dia rere dia l’escriptor i professor de la UAB Jaume Medina. En ser un home savi, com deia Ciceró, no s’aïra mai, no s’irrita. Defensant el significat de cada paraula situa les coses al seu lloc. Només s’enfurismen els poc intel·ligents, els provocadors o els fatxendes com fan des de l’inici d’aquesta grollera campanya electoral els nacionalistes unitaristes espanyols. Els qui per quatre vots són capaços de prostituir amb els seus exabruptes la paraula democràcia i el concepte de pensar democràticament.

No hi ha conceptes en els unitaristes, només la voluntat per part de la dreta extrema espanyola –el PP, Cs i Vox– com de la dita esquerra –el PSOE– de crear por en l’electorat per aconseguir el vot del temor. Un vot ancorat en el passat o el mediocre present en lloc de la lluita per conquerir un futur millor. No és casual l’errada persistent per part dels més diversos medis i la immensa majoria dels polítics, fins i tot els independentistes, de no destacar la diferència de significat entre unionista, fet voluntari, i unitarista, acció obligada. Tenen por dels qualificatius dels qui viuen de la intimidació. De la violència intel·lectual o de les represàlies més subtils. També d’una manca de coratge dels dirigents dels partits polítics sobiranistes que proposen un diàleg a cegues, sense res a canvi.

La unió ve des de la llibertat d’elecció, aquest no és el cas dels catalans. Estem lligats a Espanya des de fa més de tres-cents anys per “derecho de conquista”. Sempre que Catalunya al llarg de la història ha manifestat una relació diferent amb Espanya, la reacció ha estat la força. Via militar, policial, administrativa o constitucional. Com l’actual, un cop de judici. Els unitaristes, cal desemmascarar-los pel seu nom. Els qui de Catalunya s’enduen any rere any 16.000 milions d’euros ho fan per potenciar un Estat que de manera pràctica i conceptual sempre ens va en contra.

Els fets són innegables. Els unitaristes que ens amenacen amb l’article 155 per reclamar el dret a governar-nos per nosaltres mateixos, per exigir la llibertat del govern escollit a les urnes, el retorn dels polítics escollits amb el pes dels vots, ens volen més febles, més lligats a interessos aliens, contraris als nostres interessos com a poble.

De l’economia, a la cultura i la llengua, de les inversions en infraestructures a la capacitat de generar riquesa. Aplicant altre cop el 155 caldria sumar un mínim de 1.500 milions d’euros més d’espoli. Els més perjudicats serien els votants dels partits de dreta extrema, que veurien disminuir encara més els ajuts socials, la capacitat sanitària o l’actuació educativa. Quina ironia, els més enganyats són els més perjudicats, els votants contra els seus propis interessos més bàsics.

Els unitaristes no actuen de manera democràtica, no són altra cosa les denúncies judicials que suposen els revessos que els han demostrat a Bèlgica, Alemanya, Suïssa o Escòcia, o els parlamentaris que mostren el seu rebuig als llocs més diferents d’Europa o del món. A destacar aquí que fins el sui generis president dels EUA, Donald Trump, referint-se a Catalunya, no entenia com Espanya volia matar la gallina dels ous d’or. Unitaristes que no saben confrontar idees i conceptes, que desdenyen història, llengües i cultures, idiomes i persones. Caldria veure quina obscura raó fa que aitals exaltats puguin ser hegemònics en expressions errònies.

L’unitarisme va lligat a la força, a una soterrada violència. L’unionisme és propi de la convivència de persones i d’idees, de la llibertat. I aquest no és el cas. Definim-los pel seu nom, són unitaristes. És qüestió de noms, ja ho deia fa anys Joan Fuster.