El cel sempre és blau

De cop i volta, quasi sense adonar-se’n, amb l’esclat més fervorós de la primavera, els ulls un dia s’omplen de llum i alçant la vista s’adonen que el cel és blau i que mai ha deixat de ser-ho, d’un blau llampant, raspallat, irreverent, un blau d’una puresa infinita.

El gris és tan sols una nosa passatgera, una migranya que passa, un engany òptic, una boira evanescent, el calfred d’un pas de Setmana Santa, una muntanya de cendra que el buf decidit esvaeix per sempre. El gris no és res. El gris no existeix en el cor de la bona gent, i encara menys el negre, perquè després de morir en la fosa de tots els colors la llum sempre torna i el blau reneix, perquè el blau sempre hi és, malgrat el que diguin els aduladors de la broma.

Paga la pena enfilar-se en un avió a reacció, engegar motors, inspirar a fons i aspirar a plena propulsió, deixar-se anar follament per la pista, enlairar-se cap a l’infinit, arriscar la vida i temptar la mort, esqueixar els núvols, tallar la pluja, riure’s de la gravetat, fer a miques el paisatge captiu per entregar-se a l’esplendor del blau immens.

El blau és un regal, és un camí, és la senda dels impossibles. És l’inici, és el viatge i també és el destí.

Amb l’esquena nua contra el terra, mirant enlaire, entre els murs de ciment de gris carcerari que delimiten les parets del clos penitenciari, allò que s’hi veu és tan sols un retall de cel, un retall de cel blau. I sembla que és poca cosa, no sembla res, però és glòria. És la vida mateixa que allarga la mà amiga, és el reclam de llibertat, és la veritat, és la bandera, és el perquè cal seguir lluitant, és el llenç nu que espera pacient el traç ferm que hi escriurà el relat de la victòria.