De parada en parada

Si em permeten, jo segueixo parlant de Sant Jordi, que aquest any vaig viure intensament per la meva condició d’autor “amb llibre per signar”. Que avui és jornada de reflexió? Ja està tot reflexionat. Que demà es vota? Ja en parlarem demà, si em vaga. Ara, Sant Jordi. ¿Com es fa perquè de quatre a cinc l’autor amb llibre per signar hagi de ser present a una parada del capdamunt del passeig de Gràcia, de cinc a sis a una de la font de Canaletes, de sis a set a la d’El Corte Inglés de Francesc Macià i de set a vuit al Fnac de la plaça de Catalunya? D’entrada, servint-te de taxis que van volant com poden en mig del trànsit atapeït d’aquell dia i fent tard pertot. L’editorial mobilitza tot el personal disponible perquè es posi a disposició dels autors. Al matí em va acompanyar Pau Morales, un editor de la casa. A la tarda, Toni Valls, un redactor. Ells saben els camins de parada a parada, criden els taxis, paguen les factures i et pregunten si vols un cafè. En Pau va resultar ser un filòleg amb orígens a Tortosa. Vaig notar que no podia ser de Barcelona i voltants quan em va alertar d’un semàfor que estava “roig”. Em va explicar que a la Universitat havia tingut Jordi Llovet de professor. Jo també, molts anys abans. De fet, vaig ser alumne seu a la primera classe universitària que va fer. Ara està mig jubilat. Jo, del tot. En Toni havia corregit el meu llibre El nét del pirata. Ara nét aniria sense accent, coincidim a dir. Coincidim també a enyorar alguns diacrítics. No tots. Coincidim que Fabra era molt savi. Sort en vaig tenir, d’en Toni, amb El nét del pirata. Un primer corrector me l’havia destrossat pel motiu que no havia entès el to del llibre. Jo l’havia escrit mig frívolament i ell me l’havia conduït cap a la seriositat, alterant-me l’estil. En Toni el va tornar a lloc en l’última repassada. En Rafel Nadal, que signa llibres sense parar i no es pot girar de feina ni té temps de fer un cafè, també disposa dels seus pigalls de matí i tarda. Segur que no els coneix com jo els meus. Algun avantatge havia de tenir ser un autor amb poca sortida, com és el meu cas. Vaig signar uns quinze llibres en tota la jornada. El dia que facin els rànquings al revés, allà apareixeré jo encimbellat i tot pinxo. Haig de fer un reconeixement als quinze lectors, tots tan amables. També als meus dos acompanyants, tan servicials i enraonadors. A en Toni li vaig regalar la rosa que m’havia ofert El Corte Inglés. El Corte Inglés sempre cuida el detall. Per pujar-hi des de la plaça de Catalunya vaig compartir taxi –i acompanyants respectius– amb Carles Casajuana, que ha publicat una novel·la molt divertida, Les pompes del diable. Casajuana, que és diplomàtic, practica l’humor anglès. Visca l’humor, visca la ironia per anar passant el tràngol de la reflexió d’avui i la votació de demà.