Jocs amb bales

Més que pensar en els resultats de les eleccions estatals que tenen lloc avui, no em puc treure del cap les imatges de la crema d’un efígie d’en Carles Puigdemont que va tenir lloc fa exactament una setmana. Que no se’m malinterpreti: la crema d’efígies és un costum estès arreu d’Europa des de fa segles (a Anglaterra, cada 5 de novembre es cremen milers d’efígies d’un catòlic que va intentar fer esclatar el parlament, el 1605). De fet, la crema de fotos del rei espanyol - ara feliçment legal - no deixa de ser una versió light d’aquest tipus d’acte. I al poble socialista de Coripe, una tradició cristiana mana que cada any han de cremar l’efígie d’algú considerat indesitjable. L’any passat va tocar a l’assassina Ana Julia Quezada. Per bé que la imatge d’una dona negra penjada i afusellada amb bales de fogueig no és del tot edificant (el Movimiento Contra la Intolerancia, l’MCI, va enfilar-se com una carbassera) un vídeo deixa clar que el públic, ben tranquil, només feia algun comentari tècnic sobre els efectes incendiaris de les bales. Quan Puigdemont va ser portat pels carrers del poble, però, el van seguir uns insults més aviat poc cristians i quan les bales –proporcionades per la policia local i la Junta d’Andalusia– el van fer cremar, l’alegria del públic era palpable. És a diri, aquesta gent odiava un polític elegit més que una assassina convicta. Aquí, quatre dirigents socialistes preelectorals ho van condemnar. Els de l’MCI –que es vanten de ser apolítics–, muts i a la gàbia.