Actius de Catalunya

Els pobles tenen actius i passius, com les empreses, tot i que el significat no és el mateix, perquè no es pot fixar en números. Els actius d’un país, en aquest cas Catalunya, són els elements econòmics amb els quals comptem i que faciliten el desenvolupament. La setmana que ve, voldria parlar dels passius. Es podria fer un llibre d’uns i d’altres, però, ara com ara, m’hauré de donar per satisfet amb aquests dos articles.

Si parlem del territori català, com a actiu, podem dir que és molt bonic, però econòmicament carregós, ja que és un terreny escrostonat i en el qual la construcció d’un quilòmetre de carretera costa un ronyó i la meitat de l’altre. Ho dic amb experiència, ja que és el que tinc: tres quarts de ronyó. En canvi els quilòmetres de costa i les seves belles platges ens garanteixen un turisme de sis mesos l’any, maleït algunes vegades, però només es tracta de millorar-lo. La situació geogràfica és bastant bona. Catalunya no és la Patagònia o la península de Kamtxatka, ben connectada amb Europa, la zona mediterrània, i el món asiàtic, gràcies a Ferdinand de Lesseps, que mereix més que una plaça i una estació de metro a Barcelona per haver construït el canal de Suez.

El bon Déu no ens ha regalat res: ni mines d’or ni pous de petroli. Els valors positius els hem de trobar en la població. El nivell cultural no és gaire alt, pel fet de tenir una majoria d’immigració que arriba de països pobres i als quals hem d’educar com més aviat millor. Gràcies a les universitats i a l’enginy dels catalans estem ben situats en el sector de les empreses de biotecnologia, si bé totes són força petites i temo que quedaran absorbides per les grans. Tenim eminències en el sector de la sanitat i molt bons representants en el món de les belles arts: magnífics actors, brillants escriptors, pintors i arquitectes de fama mundial, cantants de primera categoria... La Biblioteca Britànica deia que Picasso era un “Catalan painter, born in Málaga” fins que va corregir l’error geogràfic; només geogràfic. Però el món cultural català està mancat de diners, perquè no n’arriben més de Madrid. Ja entraríem en el terreny dels passius.

Una vegada un ciutadà andalús, davant d’una observació meva, va dir indignat: “¿Es que no hay perezosos en Catalunya?” Li vaig contestar: “Tants com a Andalusia, però aquí [érem a Andalusia] no treballar és un motiu de satisfacció, d’enveja, mentre que a Catalunya els que no treballen ho dissimulen, perquè està mal vist”.

El català no descobrirà Amèrica, però es imaginatiu. Fa anys, vaig visitar una petita empresa industrial. El propietari em va ensenyar unes màquines: “Les vaig comprar a Bèlgica”, em va dir. Seguidament, me’n va ensenyar unes altres: “Són les mateixes, però millorades.” Això ho sabem fer molt bé els catalans.

Actualment, traiem poc profit de la nostra capacitat de treball. Els millors i més preparats marxen a l’estranger, per culpa d’una baixa inversió en el seu sector. D’una manera o altra, sempre tornem a la qüestió dels diners. Catalunya té una llarga i boníssima tradició pedagògica. Hauríem d’augmentar la qualificació dels mestres i també augmentar el seu sou, però és més important el primer concepte que el segon.

En resum; Catalunya és un país que pot fer un bon paper en el món desenvolupat. Ens falten dinerons, que donaran educació i pas al alumnes més eixerits. Hi ha qui diu amb enveja: “Catalunya podria ser la Dinamarca del sud d’Europa.”

Jo prefereixo que Catalunya s’identifiqui amb educació, nivell cultural alt, un producte interior brut superior al de la mitjana europea, atur reduït i una població diversa, però ben avinguda.