anàlisi
Esteve Vilanova
Lliçons i reptes de les eleccions
La primera lliçó que hem de treure d’aquesta llarguíssima i pesada campanya és que les males maneres, els eructes i les notícies falses comencen a ser mal vistos i castigats per una bona part de l’electorat. Sincerament això em fa feliç, perquè un fet que no suporto de qui m’haurà de representar és que a més de tenir poca preparació, insulti. Els dos debat que vam veure, tant sigui a TVE com a La Sexta, va ser tan denigrants que em deia que si això fos un examen d’una multinacional, fins i tot d’una petita i mitjana empresa, per contractar el seu director general, haurien quedat esglaiats de l’espectacle i en poc temps n’haurien tingut prou per deixar-los i intentar trobar-ne d’altres. No podia deixar de pensar que amb els problemes que tenim pendents de resoldre, i que necessàriament s’haurà de fer en aquesta legislatura, ningú en va parlar, ni tan sols ningú els va apuntar, com si fossin grans ignorants del que els espera. En algun cas, segur que era ignorància, però precisament era l’oportunitat per fer conèixer les seves propostes, explicar-les i demostrar que a més de conèixer les dificultats, coneixen les solucions. Però desgraciadament en aquests debats la política s’ha convertit en una excusa, i el que es valora és l’espectacle, talment com es fa en aquests xous de tardes on tothom es baralla amb tothom per tal de captar l’audiència. És cert que segurament nosaltres en tenim una responsabilitat gran perquè la gran audiència que van tenir i la poca crítica a l’espectacle, al final ens demostren que és el que volem. Però és urgent que prenguem consciència que la política és molt important i afecta molta gent, per no exigir-los comportaments, preparació i una conducta adient a la responsabilitat i el poder que els delegarem.
Fixin-se si per als electors és important que, malgrat tot, es va mobilitzar el 77,75% de l’electorat, que és un increment de 14 punts, un fet molt important, i alhora els catalans hem castigat els que han entès la política com una competició de perdonavides que han fet del seu discurs, l’insult, l’ultratge i la injúria contra els independentistes, l’única proposta per a Espanya. El cas més paradigmàtic és el del PP, que després d’aquesta orgia d’improperis, atacs i amenaces que tots els seus líders han passejat per tot l’Estat espanyol contra Catalunya, replicat també pels líders de Ciudadanos i de Vox, només han obtingut una diputada, un resultat que els deixa en una irrellevància política descomunal.
Fet el recompte, el guanyador clar ha estat Pedro Sánchez, que té un historial polític de gran supervivent. La seva victòria suposa, per fi, la victòria sobre l’aparell de les velles glòries, que a més de jugar amb les portes giratòries han pretès dirigir el socialisme des de l’ombra, i molt sovint alineats amb els grans poders fàctics del país. A partit d’ara la nova generació dels socialistes pren el poder amb contundència i amb tota la solvència que li ha proporcionat aquesta victòria.
Curiosament el fracàs del PP de la FAES, a banda de ser un cop duríssim al partit, també ho serà a la prepotència del perdonavides José M. Aznar, que tornava a sortir com el valedor de Pablo Casado i inspirador d’aquest discurs dur contra Catalunya que els ha portat al fracàs i podria obrir una gran crisi en el partit.
Ara hauran de començar les negociacions, i si bé els socialistes tenen diferents possibilitats, ja han començat a fer-se públiques algunes preferències ben interessades. El Banc de Santander i la patronal mostren preferències per un pacte entre el PSOE i Ciudadanos, mentre que els sindicats demanen una entesa amb partits d’esquerres. De moment l’horitzó d’unes noves eleccions ben properes fa difícil qualsevol pacte i s’haurà d’esperar, tot i la urgència de molts dels problemes que van quedar per resoldre, com els pressupostos. Durant la legislatura, a banda del tema català, s’haurà d’afrontar urgentment la reforma de les pensions, posar remei als dèficits: fiscal i comercial, i molt probablement pilotar una nova onada de fusions bancàries. Reptes que el temps d’espera ha fet molt grans.