Fiscals per un dia

Ima­gi­nem-nos que som fis­cals, i per tant ens dedi­quem a la per­se­cució de delic­tes que posin en perill la soci­e­tat, així en genèric. Som fis­cals, doncs, i un dia ens tro­bem en un judici amb un tes­ti­moni que relata que tal dia hi va haver un miler de ferits, la majo­ria lleus per con­tu­si­ons però d’altres greus, com un infart, o la pèrdua del glo­bus ocu­lar per l’impacte d’un objecte que li van llançar. Som fis­cals, ens assa­ben­tem amb un tes­ti­moni qua­li­fi­cat d’aquests fets (ens ho explica, posem per cas, el cap del ser­vei de salut públic que va aten­dre la població aquell dia deter­mi­nat i que n’ha fet un regis­tre deta­llat) i... què fem?

El més nor­mal, si som fis­cals, és que ens interes­sem mínima­ment pel cas. Si demà al car­rer algú fereix algú altre i li causa con­tu­si­ons lleus, o fins i tot algun trau­ma­tisme cra­nial, el més nor­mal és que el cas arribi a algun jut­jat i un fis­cal es pre­o­cupi per esbri­nar qui i per què va esber­lar el cap d’algú altre i, en el cas impro­ba­ble que l’autor de l’agressió fos un poli­cia, dema­na­ria si va actuar cor­rec­ta­ment o bé ho va fer exer­cint una violència il·legítima i injus­ti­fi­cada, i dema­na­ria final­ment com­pen­sar la víctima i la soci­e­tat en el seu con­junt amb una pena per a l’agres­sor. Això seria el més nor­mal, en cas de ser fis­cal d’un estat democràtic on es pro­te­geix l’exer­cici de les lli­ber­tats públi­ques i on els poli­cies, els jut­ges i els fis­cals actuen amb pro­por­ci­o­na­li­tat, amb l’equi­li­bri de fer com­plir la llei sense vul­ne­rar a canvi drets fona­men­tals, i amb una neu­tra­li­tat exqui­sida sobre el debat polític.

Però quina va ser ahir al Tri­bu­nal Suprem la reacció del fis­cal quan va conèixer el relat del cap del ser­vei Català de Salut l’octu­bre del 2017, David Elvira, que va xifrar en 1.066 el nom­bre de ferits pro­vo­cats per l’actu­ació poli­cial? Interes­sar-se pels casos greus? Dema­nar més dades per tal d’inves­ti­gar aquesta agressió mas­siva? No. La seva reacció va ser una pre­gunta, des­ti­nada a inten­tar des­pres­ti­giar per par­cial l’informe. “L’informe no inclou els poli­cies que van ser ate­sos, oi?” No, els poli­cies que es van tòrcer el canell reben­tant les por­res sobre els ciu­ta­dans van ser ate­sos pels seus pro­pis ser­veis sani­ta­ris. Els cata­lans inde­pen­den­tis­tes, mal­grat l’obs­ti­nat exer­cici de ciu­ta­da­nia pacífica, no són ciu­ta­dans per a l’Estat, i ni poli­cies, ni fis­cals, ni jut­ges ni reis els aten­dran com a tals.