L’hora de Sánchez

Ara sí, és l’hora. Tothom era conscient que en els deu primers mesos de Pedro Sánchez a La Moncloa la seva majoria era tan exigua que no variaria gaire la política respecte a Catalunya, amb tota la dreta mediàtica bufant-li a l’orella. Si havia de fer algun gest real, es deia, seria legitimat per les urnes i reforçat sobre els barons territorials. Doncs bé, som en aquest punt. Amb la pega, cert, que no depèn, com en l’anterior legislatura, dels independentistes per obtenir el poder, però amb el plus del triomf d’ERC a Catalunya –amb una participació rècord, similar al 27-S i només superada pel 21-D– a què ningú que es digui demòcrata pot tancar els ulls, com va fer el PP.

Espanya ha fugit de la ultradreta tot i la irrupció de Vox, i Catalunya ha fugit del frontisme impulsant els dos partits que, a cada bloc, millor representen l’esperit d’arreglar les coses parlant. I no parteixen de punts tan allunyats, perquè els socialistes saben, i per aquí se’ls ha de collar, que tenen una majoria de votants a favor d’un referèndum, els que la fan arribar al 80%. Igual que s’ha de collar els comuns perquè el facin valer en la negociació amb el PSOE. Perquè l’aritmètica pot arraconar ERC i JxCat, però no Podemos, donant per descartat un pacte amb Cs. I ja ho deia Iglesias, que qui no vegi els colors diferents al mapa no entén l’Estat. Sánchez tornaria a cometre un error històric si ignorés la Catalunya de majoria republicana, i faria un flac favor a una Espanya que al cap i a la fi ha votat pel diàleg i contra la mà de ferro en el plebiscit sobre el procés, si només hi veu un problema de convivència quan els que l’atiaven han estat residualitzats al país. És hora que segui a parlar de debò i faci passes de debò si vol solucionar res. Que ningú deixi d’empènyer ara.