Opinió

LA GALERIA

Recordant Gabriel Alcalde i Lluís Motjé

De retorn d’un breu període de vacances m’assabento de la mort d’aquests dos bons amics

De retorn d’un breu període de vacances amb l’Imserso a Peníscola, em trobo amb dues notícies frapants: la mort dels bons amics Gabriel Alcalde i Lluís Motjé. No m’ha estat possible acomiadar-los com hauria volgut. La professora Roser Juanola, en unes Jornades de Didàctica de les Ciències celebrades, fa poc, a la Facultat de Lletres de la UdG m’havia advertit de la fase terminal en què es trobava en Gabriel, la malaltia del qual jo ignorava totalment. Els mals auguris s’han confirmat més aviat del que em pensava. Gabriel Alcalde, com Josep Maria Llorens, Josep Manuel Rueda, Joan Oller, Lluïsa Marquès, Maria Teresa Genís, Lluïsa Pou i altres, formava part de l’entorn humà que afortunadament vaig tenir, fa anys, al Col·legi Universitari de Girona –encara no era universitat– en iniciar, ja de gran i casat, la carrera de filosofia i lletres. I era d’aquell nucli de companys que, si algun dia no podia assistir a les classes, em deixaven fotocopiar els seus apunts i m’informaven del que calia. Vaig tenir-hi bona relació. També és cert que vaig procurar des del principi que el fet de ser més gran i de tenir família no em distanciés d’ells i quan organitzaven alguna farra (un sopar o alguna trobada festiva) no hi vaig faltar mai, cosa que els va agradar molt perquè així desapareixia qualsevol pretesa diferència entre nosaltres. Vam fer viatges, entre ells el de final de carrera al nord de la península Ibèrica. Quan l’any 1979 vaig ser elegit alcalde de Lloret, jugàvem sovint amb el seu cognom i el meu càrrec, donant lloc a equívocs divertits. En Gabriel era rioler. Amb el seu company olotí Oller, quan estaven més inspirats, entonaven la cançó El tren Pinxo de Banyoles i acabaven amb altres peces esteses per la Garrotxa, que imitaven la litúrgia llatina (Reputicantibus…) i que resultaven de gran comicitat. Alcalde entrà, posteriorment, a la UdG com a professor en matèria de patrimoni. A Lluís Motjé el vaig conèixer, segurament, en el si del Centre d’Estudis Selvatans –en va ser el primer president– i com a guia en alguna sortida pels estanys de Sils o pel volcà la Crosa de Sant Dalmai. Era un especialista en ornitologia i temes de natura. Defensor acèrrim del medi ambient, havia portat a terme una excel·lent tasca reivindicativa. Amb el somriure als llavis i un punt de murrieria, anava fent la seva feina. Darrerament li havia perdut una mica el rastre. Ni d’ell ni de Gabriel Alcalde sospitava la lluita que mantenien contra l’adversitat. Des d’aquí els vull tributar el més emocionat homenatge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.