Eleccions a cambres

Avui és el darrer dia de les eleccions de les cambres de comerç catalanes, un fet que, tot i no havent tingut gaire repercussió mediàtica, té una importància vital, puix que són unes institucions centrals per desenvolupar l’economia i ajudar les empreses i els emprenedors. En les darreries del franquisme, les cambres catalanes van ser un centre de debat constant, i freqüentment incòmode, que molt sovint aixoplugaven visions econòmiques i polítiques de tots els líders polítics opositors i van ser una plataforma de la democràcia. També van ser eines per normalitzar el país fent cursos de català i d’anglès, i programant sessions de conferències mostrant i promocionant l’obertura econòmica i la internacionalització de les empreses. No cal dir que eren uns focus que provocaven incomoditat als estaments polítics molt autàrquics, ja sigui per les seves opinions i estudis o per les seves actuacions, però resistien conscients que ocupaven un espai que en aquell moment era insubstituïble.

Amb la democràcia i uns canvis legislatius, les cambres es van anar convertint en uns estaments més de serveis i d’estudis, deixant el vessant més polític de l’època anterior. Paral·lelament a aquest canvi, es van anar convertint en unes institucions molt menys conegudes per la societat civil i el resultat ha estat que les eleccions a les cambres ha estat un pur tràmit amb una escassíssima participació i representació. Ara que s’han postil·lat una sèrie de candidats, especialment a la Cambra de Barcelona, representant diferents maneres d’entendre la institució i de gestionar-la, sembla que han somogut aquestes aigües quietes i poden recobrar una vitalitat que, ben segur, el món empresarial agrairà. El moviment ha estat tan important que ja alguns analistes i articulistes s’han preguntat per què l’independentisme vol controlar les cambres de comerç. Les seves anàlisis són clarament fetes des de l’unionisme més recalcitrant i traspuen el neguit que unes institucions de molta rellevància econòmica despertin d’aquesta letargia que dura molts anys.

Amb aquests canvis a les cambres, i els que també fa poc hi ha hagut a les patronals, s’albira també un canvi d’estil i es deixen enrere aquestes polítiques reactives i poc compromeses, per passar a unes de més actives i propositives per defensar l’empresariat català, l’economia catalana i en definitiva la creació de riquesa i llocs de treball dignes.

De moment, l’informe que acaba de presentar la Cambra de Comerç de Barcelona, segons el qual la riquesa de les famílies catalanes d’avui és la mateixa que la de l’any 2000, o, dit d’una altra manera, la riquesa catalana no creix des del 2000, ens hauria de preocupar i fer pensar a tots. No ens podem quedar orgullosos de ser els primers en PIB amb 231.277 milions d’euros seguits de Madrid a poca distància amb 230.018 milions i créixer cada any com ho estem fent sense que aquest creixement es traslladi a les famílies. Cal estudiar les causes per les quals som els primers en PIB, els que aportem més riquesa i, una vegada tot debatut, siguem els quarts en renda familiar per darrere de Madrid, el País Basc i Navarra

En el mateix període, les nacions que vam entrar a la zona euro han vist un increment de la renda familiar d’un 7%. Probablement hi haurà moltes explicacions al fet que nosaltres no hàgim crescut i hàgim anat enrere respecte a les tres comunitats, i una, i la més principal, és aquesta sangria de tants i tants anys que suposa el dèficit fiscal i el dèficit en infraestructures bàsiques, un fet que les cambres i les patronals haurien de ser les primeres a denunciar i aportar iniciatives per revertir-ho, perquè és una situació crítica que ens fa perdre moltes oportunitats econòmiques i socials i que també afecta la nostra renda personal, puix que les famílies han de suportar una càrrega impositiva important per mantenir un estat del benestar, sovint en precari.

Esperem que a partir d’avui les cambres de comerç i les patronals recuperin l’activitat que van tenir, fins i tot en moments molt més difícils, per defensar els seus associats i l’empresariat català.