«Llibertat per a què?»

Derrotat definitivament el feixisme amb l'acabament de la segona guerra europea, només la utopia revolucionària socialista pogué percebre's en el món occidental com a l'única alternativa possible a l'ordre imperant, i no només per la partició del món entre els dos grans blocs sinó pels nombrosos processos revolucionaris que sorgiren a les dècades centrals del segle passat, símbols d'una promesa d'alliberament per a molts països fins ara colonitzats, però sotmesos encara a noves relacions de dependència les quals perpetuaven, en bona mesura, una situació de subdesenvolupament moltes vegades promoguda indirectament per les necessitats del món lliure.

I és que, malgrat els raonaments de no pocs comentaristes d'equiparar feixisme i comunisme com els dos grans exponents del pensament totalitari –moltes vegades les mateixes veus que ignoren, no obstant això, les noves formes de barbàrie originades per la globalització neoliberal–, és innegable l'antagonisme de fons que separa ambdues postures i que determina, per això mateix, una divergència radical quant als objectius polítics últims a assolir.

Qualsevol apropament al pensament marxista és suficient per adonar-se d'una simbiosi sempre latent entre teoria i pràctica, és a dir, entre el compromís polític i la construcció d'una ciència dirigida obertament cap a la consecució d'aquest compromís, el qual es materialitzaria en una transformació radical de la societat fonamentada a partir d'ara en el predomini indiscutible de la justícia social –requisit necessari per fer factible l'ideal de llibertat–, mitjançant la supressió de tota relació econòmica i social basada en l'explotació –o l'opressió, si es vol–, i que inclou, per aquesta raó i com a darrer pas, l'abolició de l'estat –un organisme innecessari al final del procés revolucionari–, com a condició sine qua non per arribar al comunisme, a la fi de la història. Exactament el mateix objectiu propugnat pel socialisme llibertari però avalat aquí per una gran filosofia construïda a partir de la dialèctica hegeliana com a base del materialisme històric, un mètode d'investigació adreçat a l'anàlisi científica de la història humana, una aportació, en definitiva, per la qual les ciències socials sempre n'estaran en deute.

Un deute de gratitud, certament, però que remet, com és lògic, el mètode marxista a la categoria d'una mera hipòtesi de treball i no a la fórmula de la veritat absoluta… I és que el punt més feble del marxisme, el més susceptible a tota crítica, recau en la seva negativa a establir la divisió necessària entre ciència i política. Vull dir amb això que quan la investigació científica esdevé al mateix temps pràctica política, és molt poc probable que aquesta darrera pugui admetre cap tipus de qüestionament, de crítica objectiva, precisament per la seva pretensió de recolzar-se en la veritat científicament comprovada, relegant, per això mateix, la resta d'ideologies a la categoria de purs errors.

D'això se'n deriva inevitablement un dogmatisme de principi que xoca de ple amb l'acceptació de la pluralitat democràtica, alhora que determina una postura absolutament acrítica pel que fa als resultats pràctics d'una doctrina amb pretensions de cientificitat.

La història del segle XX n'està plena, d'aquests resultats pràctics, de règims totalitaris teòricament marxistes atrapats sempre en una contradicció abismal, demencial, entre teoria i pràctica, entre una pretesa ciència i la materialització d'un compromís polític el qual, agradi o no, degenerava ipso facto en una transformació radical de la realitat diametralment oposada als pronòstics inicials.

Els fets recents de Cuba demostren de nou aquests límits, aquestes contradiccions internes del règim, mai admeses o, si més no, justificades sovint pel recurs massa fàcil als bocs expiatoris que col·loquen, per això mateix i a ulls de no pocs, el règim castrista a la categoria d'un referent, un baluard heroic de resistència per a una utopia que es nega a finir; per a molts d'altres, en canvi, en el símbol d'una dictadura aberrant.

I és que llibertats individuals i democràcia romanen inextricablement unides… una relació de dependència recíproca en què qualsevol violació de les primeres comporta directament l'automàtica violació de l'altra. No s'hi val, com pretén encara certa ortodòxia marxista, menystenir aquestes llibertats com a reflex del domini d'una classe sobre l'altra, com a meres fal·làcies o simples boutades petitburgeses adreçades només al gaudi exclusiu d'uns quants –«Llibertat per a què?», Lenin dixit–. Perquè ometre les llibertats individuals –i, entre elles, el lliure pensament–, en nom de la pretesa superioritat moral d'un dogma que confon bé amb veritat, equival a condemnar la humanitat –o la Raó, si es vol– a una perpètua minoria d'edat.