Ibarretxe

A tres quarts i cinc d’onze del matí, Manuel Marchena demana a Marina Roig que “haga otra pregunta”. No li ha agradat que Mireia Boya expliqui que el 20-S, ella, Eulàlia Reguant, Anna Gabriel i Gabriela Serra, estiguessin ballant Txarango fora de la seu de la CUP. Se suposa que allà es vivia una rebel·lió. A ritme d’Alguer Miquel, això sí. Abans de la cupaire, han passat per la sala alguns dels rostres de la “muralla” de l’1-O, responent a les preguntes d’Anna Bernaola. Totxanes humanes que, quan acaben de declarar, demanen al president poder-se quedar a la sala a seguir el judici. “Con sumo agrado.”

Aquesta és la setmana 14 de la causa 20907, que es va esllanguint amb cada vegada menys atenció de l’opinió pública i publicada, sobretot a la Villa y Corte, ja en ple San Isidro, cosa que es reflecteix en la relaxació de la seguretat al voltant de la Plaza de la Villa de París, que ja no està blindada per la policia. Fins i tot els interrogatoris, cada vegada més breus, denoten les ganes d’acabar amb la desfilada de 500 testimonis. Quedaran les proves pericials i documentals, la fase de conclusions –quan se sabrà si es mantenen o es rebaixen les peticions de penes– i l’últim torn de paraula dels acusats.

En tres mesos han canviat moltes coses. Alguns dels jutjats són ara diputats electes al Congrés. I, entremig, han fet la campanya que no van poder fer en les eleccions del 21-D. ERC ha guanyat unes eleccions espanyoles a Catalunya, l’ANC ha vençut l’establishment a la Cambra i Pedro Sánchez es disposa a governar amb una majoria més àmplia. El context és persistent, però ha canviat. O ha canviat, però és persistent. Més relaxat. Ignoro si la justícia, que diu que és cega, ho tindrà en compte. Al cap i a la fi, això és un judici polític. També l’exlehendakari Juan José Ibarretxe era l’enemic públic número 1 de l’Estat, i avui arriba discretament a l’antic convent de las Salesas Reales i s’asseu amb la seva txapela de jubilat al banc d’autoritats. Així és la política.