Pura brossa

Anem aclarint els termes de l’equació com més mostres de buidor escandaloses, de desdeny infinites, apareixen. En veiem i en patim cada dia, ens les empassem. Les evidències de desconeixença i desinterès per interessar-se s’eternitzen. És clar que em refereixo a l’estat de la qüestió, i no cal que especifiqui: l’única relació entre el conjunt català i l’espanyol és la pertinença a l’Estat des d’un disseny autonòmic que el poder central descriu una i altra volta com irreformable. Vindrien petits retocs a tot estirar, no grans facilitats. Podem preveure que un dia o altre, amb un canvi de tensió a la baixa, es podrà posar fil a l’agulla i recosir l’estrip. I no hi ha més tall a l’olla.

El concepte d’Estat unitari és el model francès, que aquí va configurar el cinquè dels Felips, divisió sols administrativa en porcions, se’n diguin departaments o províncies, orientades servilment vers un poder central. Quan una relativa descentralització pren el nom de regió autonòmica, té, en realitat, poca elasticitat en els seus moviments. I, atenció: el més mínim intent d’exercir poder real, de pes, per part d’alguna autonomia és tallat en sec. Ja va passar en la Segona República i més recentment. Hem rebut repetits avisos a navegants.

La llarga etapa del franquisme, la més durable i rígida, acostumà el conjunt de l’Estat a confirmar la fe en la seva unicitat, llevat de les zones de tendència centrífuga com Catalunya i el País Basc, que sempre van desvetllar en els organismes estatals sospites de desafecció; elles encara avui són lluny d’aconseguir la independència, perquè la transició no fou una bugada. Les autonomies basca i catalana són contemplades des del poder central, començant pel cap de l’Estat, com a no fiables, excèntriques, perilloses, i reben un seguiment meticulós per part dels serveis d’intel·ligència estatals. Que en una ocasió aquests serveis tinguessin un fracàs total per causa d’un gavadal d’urnes no detectades, no lleva que no estiguin alerta vint-i-cinc hores sobre vint-i-quatre.

Les darreres eleccions generals demostraren per activa i per passiva que les opcions independentistes eren a Catalunya les triomfadores. Els moviments dels partits centralistes passaren la vergonya d’aconseguir migrats resultats en aquestes autonomies. S’ho havien buscat.

I la pregunta del milió és: quina informació ha rebut el poble espanyol en el seu conjunt sobre aquesta relació de forces? Em diuen que poca, que durant i després de la campanya continuà la desinformació, i segons en quins mitjans, l’ocultació. Catalunya és un problema? El problema el té qui s’entossudeix a no veure la inestabilitat de la situació. Si no és un problema potser sí que és una nosa, quelcom semblant a una úlcera que fa la punyeta de tant en tant. Qui hauria d’informar de la realitat es refugia en la Constitució sagrada, i fa els esforços que calgui per inculpar els dirigents catalans, no només els que sofreixen presó i opressió sinó tots, ells i elles: de retruc rep el refús la comunitat catalana en bloc, la qual s’apressen a no explicar als seus, mentre en canvi rebaixen la importància i dignitat dels nostres organismes, començant pel Parlament, que és tingut per no res, i als requeriments del qual a compareixença, els polítics espanyols fan el sord; el president que ocupa el Palau és desoït, el de l’exili denigrat, el del Parlament ignorat, tots tres escarnits.

Els catalans nacionalistes, conscients de la seva fidelitat, reconeixen la veïna realitat d’Espanya; només volen ser admesos, ells també, com a realitat, i capaços de pactar; el poder central, però, no s’avé a converses perquè no li fa por la força nacionalista, en coneix l’abast limitat; de vegades, és cert, a alguns catalans se’ls han desfermat els nervis davant la contumàcia de partits unionistes, no tan sols els extremosos, sinó els moderats, tots disposats a lliscar pel tobogan del menyspreu i l’insult. Aquest menyspreu i insult té abast multiplicat en les xarxes socials, i ha fet carrera sorollosa entre els espanyols no només alimentats amb mentides sinó atiats amb consignes exterminadores. Ens dol la contumaç ostentació d’urc amb què som contemplats: sembla talment que el nostre poble porti camí de ser tingut en el “Reino de España” per pura brossa.