Gestionar la victòria

L’espectacular victòria de la proposta Eines de País per presidir la Cambra de Comerç de Barcelona és una fita que ningú s’esperava. Ningú confiava en una candidatura formada pràcticament ja convocades les eleccions dins d’una institució opaca i controlada sempre pels mateixos i en què els processos electorals eren un tràmit que difícilment podríem catalogar com a eleccions, atès que es basaven en uns acords preelectorals entre les grans empreses per triar el guanyador. Fins ara aquesta operació havia estat possible perquè la participació dels associats era escassíssima. Miquel Valls ha estat president amb 700 vots, durant 17 anys, d’una institució que té uns 430.000 empresaris i autònoms amb dret a vot, la majoria dels quals ni saben que tenen aquest dret a vot. Segurament va ser per aquesta inèrcia i aquesta confiança en la manera com havia estat fins ara que la irrupció de l’ANC i CCN (Eines de País) no es va veure com un perill, sobretot perquè catorze grans empreses, pagant 75.000 euros l’any, tenen dret a catorze llocs dels 60 en l’òrgan de direcció cameral. Però dimecres al vespre, ja de nit, una vegada fet el primer escrutini, els d’Eines de País, dels 60 llocs del ple cameral, en van guanyar 32, i van provocar un veritable terratrèmol i un daltabaix històric. El que representava la continuïtat, Carles Tusquets, amb el suport del gremi hoteler, ni tan sols va ser escollit, i el que a priori era el favorit, Enric Crous, acusat d’independentista, tampoc.

La Cambra de Barcelona, institució creada el 1886, ha estat sempre controlada pels grans empresaris barcelonins i, com està passant a les grans institucions, l’endogàmia asfixiant dels murs de la Llotja del Mar els ha privat d’estar atents als canvis que s’estan produint en la societat catalana i, sobretot, en l’empresariat. Una cosa semblant està passant amb els dos grans sindicats, la UGT i CCOO, que veuen com estan perdent afiliats i pes en empreses i institucions.

Per fer-nos una idea del que suposa aquest canvi, hem de dir que la Cambra és la institució empresarial més important, que gestiona un pressupost de més de 20 milions d’euros i que té una influència determinant en Turisme de Barcelona, el Consorci de la Zona Franca, el Port de Barcelona, la Fira de Barcelona, el Consell de la Fundació La Caixa... I té, a més a més, un potentíssim i prestigiós servei d’estudis.

El nerviosisme que ha provocat aquest resultat és evident, perquè aquesta institució, juntament amb la gran patronal Foment, el Cercle d’Economia i els grans sindicats, ha mantingut sempre una certa equidistància amb tot l’afer del procés, fins i tot en la vergonyosa i humiliant campanya per al trasllat de les seus socials de les empreses i el reial decret que es va fer ad hoc per afavorir-ho. Cap d’aquests òrgans en va fer una declaració crítica.

Els nous gestors tenen la gran oportunitat i la responsabilitat de fer un canvi important i actualitzar aquesta institució –en la qual, com hem vist, hi havia una endogàmia aclaparadora i un servilisme excessiu–, i també de gestionar la gran victòria amb la fermesa i la prudència que suposa aquesta important responsabilitat. Treballar per l’economia i el teixit industrial, comercial i dels autònoms ha de ser compatible amb les grans empreses, que ens aporten internacionalització i innovació.

Un dels punts del programa guanyador indica que volen col·laborar amb la proposta del model fiscal de país i ser clau en l’elaboració del pla estratègic de l’Estat de Catalunya. Elisenda Paluzie ha declarat metafòricament que s’havia acabat el pont aeri, una declaració d’intencions segons la qual la Cambra de Comerç defensarà els interessos de les empreses catalanes, sense permetre interferències.

També serà un punt important on pensen influir en el redisseny del sistema d’infraestructures, ports, trens, generació d’energia, comunicació, amb visió de Països Catalans i no radial com fins ara.

La passivitat de la Cambra en tota la desfeta del sistema de caixes catalanes i la pèrdua econòmica que va suposar, així com en els canvis de seus socials de les empreses, podria quedar enrere i els nous gestors també volen treballar per revertir tant com sigui possible aquesta anomalia amb aportacions i fent lobby.