Votar per correu

Me’n vaig uns dies. Ho notaran per la meva absència en aquesta pàgina. La gran Imma Merino, que sempre ha llegit alguna cosa que vol comentar, em substituirà.

L’expedició m’ha obligat a votar per conducte postal en les eleccions de diumenge que ve. Em vaig personar a l’oficina de Correus per complir els tràmits amb una antelació que vaig considerar suficient: un mes. Em van fer omplir uns documents, em van verificar la identitat, em van fer signar en una pantalla electrònica... Jo tinc la firma en direcció vertical, la y m’hi porta. Les pantalles tàctiques estan regides per l’horitzontalitat. Com si el castellà, idioma per al qual semblarien pensades, no fos ric en is gregues, jotes i ges. Potser és un invent oriental, japonès per exemple. Però que no escriuen de dalt a baix els japonesos? Sempre supero els límits. La repetició és obligada. Em queda un gargot estrafet, ridícul. No hi ha cap document identificatiu, ni passaport, ni DNI, ni permís de conduir, ni un acusament de recepció que contingui la meva marca gràfica. Només els contractes, però quant temps fa que no signo contractes? Vaig preguntar a l’empleada de Correus que em va atendre si li devia alguna cosa. Va fer un somriure. No s’ha de pagar res, i això que hi havia hagut despesa de tinta i de grapes. Hi ha molta gent que vota per correu. Deu costar una picossada a l’Estat.

L’empleada em va dir que ara em limités a esperar: rebria a casa les paperetes, els sobres i les instruccions. Després hauria de tornar davant seu per expedir la meva tria en forma de certificat a la mesa que em correspon i que diumenge no podré visitar.

Vaig anar a casa i em vaig disposar a esperar. La documentació promesa em va arribar dijous passat. I si hagués avançat el viatge? O: que potser Correus o els gestors electorals sabien quan sortia i em van deixar per a l’últim moment? No els ho havia pas dit, és clar. Una mica més i no voto. La catxassa burocràtica és símptoma que, per molt que diguin, el fet de votar no és tingut a Espanya per “sagrat”. Ve d’una inèrcia ancestral. No del franquisme, com alguns diuen: de molt més antic. Fan gruar el tràmit de votar com et fan esperar en una cua o per reclamar-te una pòlissa. Després passa que s’alarmen davant d’urnes no previstes i peguen la gent. Les altres, tampoc les acaben d’observar amb afabilitat. La Junta Electoral ho prohibeix tot per instint autoritari. L’altre dia va impedir Oriol Junqueras de participar en un debat des de la presó perquè hauria alterat la rutina de l’establiment i els seus funcionaris. La retreta és, ella sí, sagrada i passa per damunt de drets fonamentals. Retreta és un terme militar.

Els tràmits són fets. Ara, que els sobres arribin a la mesa. Fins aviat.