L’hegemonia marxista

Després de mitjan anys seixanta hi ha hagut una evident hegemonia cultural marxista a les universitats públiques catalanes. Actualment només sobreviu afeblida entre referències barrejades d’ecologisme, feminisme, republicanisme espanyol, nostàlgia comunista, obrerisme i enyorança d’un passat idealitzat que mai no va existir. El marxisme teòric a Catalunya sempre va ser de cartó pedra, de poca volada, com deia Josep Termes, qui en un període en fou militant i juntament amb altres historiadors i col·legues propers arribaren a formar una cèl·lula universitària clandestina.

Antoni GutiÉrrez Díaz, el Guti, dirigent del PSUC, forjador clau de l’Assemblea de Catalunya, abans de morir va deixar escrit que el partit era més antifranquista que comunista, fet que explicaria els molts companys de viatge que tingué, com reconeix Joan B. Culla en les seves lúcides memòries. Un antifranquisme transversal que en la immediata postguerra va trobar en el PSUC una força política clandestina indiscutiblement obrera, resistent i catalanista. Més en haver estat esclafats l’anarquisme i nacionalisme català per la seva lluita armada coincident amb la lluita contra el nazisme i franquisme. El PSUC seria una força de reclam en la lluita estudiantil i universitària.

El marxisme es presentava des d’una superioritat moral sobre els altres corrents ideològics. A més de la repressió ferotge, les contradiccions internes d’anarquistes i la no cohesió del nacionalisme català; el comunisme donava tot el suport a la descolonització, fet que enfortí el prestigi del partit, alhora fou qui millor va saber lluitar en la clandestinitat i donar suport al que s’anomenava “forces del treball i de la cultura”. No s’ha de menystenir l’impacte del triomf de la Revolució Cubana i el Che, esdevingut mite en el món estudiantil.

A partir del maig del 68 a Paris, la Primavera de Praga –els tancs soviètics esclafaren l’anhel de socialisme en llibertat– i la massacre de Tlatelolco a Mèxic el món marxista deixà de tenir un nord únic. Del maoisme a l’esquerranisme més divers i fragmentat, així situacionistes, consellistes, etc., i altre cop un nou anarquisme i un nacionalista català posaven en qüestió el marxisme, en què un professor, Manolo Sacristán, havia estat considerat quasi un profeta amb fidels seguidors.

L’esquerda s’havia produït, el marxisme es desinflava, per massa rígid, massa ideològic i també per uns guardians de les essències més doctrinàries que no casaven amb els nous temps. La mort de Franco, l’aparició creixent d’un socialisme fins llavors molt minoritari, la Transició –Transacció, en deia Josep Fontana; maquillatge polític, en deia Josep Termes–, ferí greument un concepte que anava finint lentament en els darrers reductes. Romania en alguns nuclis universitaris, en la marginalitat política, en uns partits de més de fe comunista que força de vots.

L’enfonsament de l’URSS fou l’estocada final. Els doctrinaris clàssics es refugiaren en una barreja d’ecologisme, feminisme, universalisme i tots els més variats ismes, que tot i no fer present la idea matriu, ajudaven a condemnar un capitalisme que s’imposava a partir de la més gran de les injustícies, de la desigualtat, d’uns mercats sense entranyes en un món globalitzat. Sense cap adversari perfilat i concret. Fins i tot la socialdemocràcia s’anava oblidant dels seus votants.

El que ha fet més mal al concepte d’arrel marxista és el procés català. Davant el desig majoritari del dret a l’autodeterminació de Catalunya han canviat de rumb cada dos per tres, han fet declaracions més que diverses i oposades, han aparegut les contradiccions més notòries. Tot el que deien del dret dels pobles era pura farsa. Per això trobem un nucli notori procedent del PSUC en la fundació de Cs, ara la dreta més extrema. Per no parlar de la burla dels qui eren del PSC o progressistes de tots colors, com el traspassat Rubalcaba, que fins i tot justificaven la violència de Guàrdia Civil, institució militar, o la policia espanyola obeint l’ordre del “a por ellos”.

Els marxistes que queden difuminen el llegat més fosc de Stalin, destaquen la indiscutible i noble lluita del PSUC contra la dictadura franquista però eviten la crítica a uns dirigents maldestres, pagats de si mateix, que no van saber llegir el moment històric nou per defensar el progrés social, econòmic i cultural. L’hegemonia cultural, de vegades moral, que imposaven els marxistes ha deixat una llarga ombra. No és qüestió de negar la gran importància, ineludible, de la interpretació materialista de la història, però sí afirmar que ens falten molts estudis, memòries, assaigs i anàlisis per comprendre millor la societat present. Hem de poder entendre com després de 40 anys de dictadura i 40 més d’explotació econòmica el moviment obrer s’ha quedat sense referents. Hem d’entendre com poden ser cecs havent-hi milions de persones, les masses, al carrer demanant els drets de Catalunya i ells s’amaguen excusa rere excusa. Marx deia que no era marxista, per ser de pensament crític i lliure. Aquests marxistes nostres no ho són en la crítica i la defensa de la llibertat.