Baldufejar

A vegades cal inventar paraules per explicar un món que es fa estrany, per fixar en un paper realitats noves, sentiments acabats de néixer. Necessitem nous mots per entendre’ns sense la necessitat d’escoltar el verb dels altres, per descriure un sospir que passa, un desig que esgarrapa, uns ulls que t’atrapen, per capturar en un grapat de lletres abstractes un amor que el destí ha fet rebel, per domesticar el cor i hissar-hi la bandera.

Construir nous mots per aterrar quimeres, projectar paraules com qui llança la pedra feridora a cops de fona, escalar l’abecedari fins al replà on la vista es fa diàfana, l’horitzó s’allargassa i el crit es fa més ple, empès per l’energia de les coses noves. Esculpir nous verbs amb el pit nu, al clar de lluna, quan el món sencer s’aquieta i para l’orella a la bona nova.

Baldufejar, per exemple. Baldufejar és anar d’un costat a un altre, infatigablement. No aturar-se ni per agafar aire. Ser a tot arreu a la vegada, allí on et demanen i allí on saps que et demanaran adés i ara. Baldufejar és ser, fer i estimar sense pausa, sense por a caure, que no hi ha temps per a la nafra, ni per a laments, ni per al plor tan necessari. Baldufejar és ser mare, pare, filla, germana i amiga, de les de veritat, a la vegada, és ser Dona en el sentit majúscul de la paraula, allò que mai cap home podrà capir, ni ser, només estimar i, si es té sort, ser estimat sense cap reserva, sense esperar res a canvi.

Baldufejar, i a cada passada teixir un camí d’esperança, construir un vers anunciador que el passat no existeix i que la propera volta serà millor encara, com ho és sempre l’última carícia, com el perfum fresc que deixa la darrera besada.