Tribuna
Marta Pessarrodona
Vaig celebrar amb corpinnat la inapel·lable justícia poètica que la darrera edició del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes recaigués en la figura de Marta Pessarrodona, una dona de lletres total. Vaig aplaudir, de retruc, que es reconegués sense subterfugis allò que fa autènticament honorable un escriptor: la qualitat i l’ambició de la seva obra. I vaig agrair, encara, que un guardó amb un palmarès tan masculí com aquest distingís una dona.
El 2019 deu ser l’any Pessarrodona. A la bona nova del premi, cal sumar-hi la publicació simultània de dos títols més de poesia. D’una banda, una antologia feta per Àngels Gregori i publicada per Goday Edicions, amb un títol que refà, oportunament, un dels títols anteriors de la terrassenca: A favor nostre. El llibre du un emocionant epíleg de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, que, com és sabut i per vergonya de l’Estat, roman injustament a la presó. El nostre del títol es deu al fet que Gregori ha seleccionat aquells “versos més hospitalaris de l’autora”. D’altra banda, Viena Edicions acaba de treure un llibre enterament nou de la poeta, Variacions profanes. La majoria de poesies parteixen d’un epígraf bíblic, del qual l’autora –com afirma Àlex Susanna en el pròleg– “es vol al mateix temps deutora i lliureglossadora”.
Vaig començar a llegir la poesia de Pessarrodona fa més de trenta anys. Una de les coses que més admiro de la seva distintiva veu lírica és la coherència extrema. Et posen davant un poema seu i saps inequívocament que és d’ella. Per la glossa moral que contenen sempre els seus versos; una glossa allunyada del fervor i el patetisme, “sense tragèdia”, com deixa dit en el poema Si l’amor s’acaba. També pel que jo qualificaria com la seva característica al·lèrgia metafòrica (sol lligar molt curt metàfores, imatges i símbols), que fa de la seva poesia un gènere híbrid, que combina la intuïció meravellada de la lírica amb la indagació intel·lectual de l’assaig. O per la seva declarada defensa de l’alta cultura i el cosmopolitisme, per la reivindicació que fa de la lliçó dels grans mestres i de l’exemple de les escriptores més cèlebres (els seus recordats homenatges: llegiu l’esplèndida tercera part de l’antologia).
“Més enllà de la poesia, res”, llegim en l’únic poema que comparteixen tots dos llibres, l’ecfràsic Beyond Caravaggio. I, en el d’homenatge a tres donasses de la literatura catalana (Salvà, Albert, Arderiu), escriu això, que se li podria aplicar a ella mateixa: “Sabia que vosaltres podíeu, / malgrat moltes coses, / explicar-nos sempre / fragments d’allò que volíem”. Potser el “malgrat moltes coses” ja ha quedat definitivament superat. I hi ha quedat gràcies a l’obra, el rigor i la tenacitat d’autores com ella, que continuen explicant-nos sempre fragments d’allò que volem.