Primer sense premi

Després de les urnes, ve l’hora dels pactes. I en això estem ara mateix: en el mercadeig, el càlcul, la transacció...sense saber si el que en sortirà de tot plegat s’assemblarà gaire al que vam votar diumenge. Pot passar que qui ja es veia alcalde hagi de cedir la vara o que, per contra, qui la nit electoral ho donava tot per perdut caigui de rebot damunt de la poltrona, propulsat per pinces, vets, aliances contra natura o ves a saber quina mena d’artefacte de negociació.

Tot és en mans dels aparells dels partits, que són els que juguen les cartes acabades de repartir. Nuclis impenetrables que s’atribueixen la capacitat d’interpretar la voluntat popular, però a conveniència, buscant la manera d’assegurar-se el tall més gran del pastís (encara que l’Arrimadas ho negui i ens vulgui fer creure que no és “pillar cacho” el que busquen en les negociacions). Si sabéssim el que es cou a porta tancada, les monedes de canvi que circulen pels despatxos, segurament ens repensaríem el vot o el mateix fet d’anar a votar. Però la política també és això, encara que convindria demanar als polítics més transparència i honestedat. Per la resta, ja se sap que les eleccions no les guanya qui queda primer, sinó qui té la capacitat de forjar majories. Que ho preguntin sinó a l’Artur Mas, desbancat pel tripartit, o a l’Arrimadas del 21-D. Agradi o no agradi, aquestes són les regles del joc, encara que, a vegades, això costi d’empassar.