Professors aterrits

Una de les coses que tenen aterrits els professors de les universitats nord-americanes són les avaluacions dels estudiants. Al final de cada semestre, els estudiants poden explicar en uns formularis anònims què els ha agradat i què no els ha agradat del curs. Els seus comentaris, a més, els utilitza el rectorat per revisar els sous i, si s’escau, per renovar o rescindir els contractes dels professors.

Com que els estudiants paguen matrícules astronòmiques (a Indiana oscil·len entre els vint i els quaranta-cinc mil dòlars l’any), suposo que el mínim que poden demanar és que tinguin l’oportunitat de donar la seva opinió sobre les classes. Quan jo estudiava a Barcelona em desesperava no poder denunciar la ineptitud i el cinisme de certs professors. Recordo la frustració a les classes de Jordi Llovet, que feia passar les seves anècdotes narcisistes com a mostra d’amor a la literatura, o la ràbia que em vaig haver d’empassar quan un tal Antonio Penedo em va suspendre un treball que havia escrit en català. Al setembre, seguint el consell dels companys, li vaig tornar a presentar el mateix treball en castellà i llavors em va posar un excel·lent. Si després d’això a sobre hagués hagut de pagar matrícula, m’imagino que hauria calat foc a la universitat.

Als EUA l’opinió dels estudiants ja té un paper central. La part negativa és que els estudiants es comporten com a clients i l’ensenyament es converteix en un servei. Però la part positiva és que, sorprenentment, els estudiants acostumen a tenir raó. Sempre hi ha ximples que desbarren, però en general les tendències són bastant exactes. Jo ho veig amb el meu cas. A les classes en català, les avaluacions són positives, perquè els alumnes estan ben predisposats i jo m’hi esmerço tant com puc. A les classes en castellà i en anglès, en canvi, ja són més variades: uns quants estudiants m’elogien, la majoria diuen que no soc ni bo ni dolent i una part diuen que soc insuportable – “an absolutely horrible teacher”, com va dir un estudiant aquest semestre. Efectivament, la meva pedagogia té unes quantes mancances: em costa fer-me l’enrotllat, tinc poca paciència amb els estudiants menys intel·ligents, no paro gaire atenció a si segueixen o no, i soc poc flexible amb els que fan servir l’excusa que han estat malalts.

Per això, allò aterridor no és només que no t’apugin el sou, sinó que els estudiants et retratin totes les teves debilitats. Jo, això sí, tinc un as amagat, que és que les avaluacions de la meva dona, que també fa classes, sí que són impecables. Ella, doncs, manté viva l’esperança que un dia podrem ser rics i que potser fins i tot podrem pagar la matrícula del nostre fill quan hagi d’anar a la universitat.