Faran el que calgui, i més

Han passat les eleccions i ara estem pendents dels pactes. Quan hi siguin, ja en parlarem, però ara mateix, i fins al dia de la constitució dels ajuntaments, hi haurà molta gesticulació, anunci de pactes inversemblants i ves a saber què més. El que indigna és el doble discurs dels que fa quatre anys deien una cosa i ara, perquè els afavoreix, diuen la contrària. Certament, per aplicar les polítiques en què creus, et cal el poder, però quan detectes que el poder només interessa pel poder en si mateix, i que no hi ha problema a trair el que s’havia defensat com a principis bàsics i immutables, doncs llavors fa tot una mica de tuf. Exemples a dreta i esquerra sense oblidar els que es diuen de centre, per explicar-ho clarament, com ho feia Rexach parlant de futbol. Dit això, ens queda el Parlament Europeu. Veuen per què no volien que s’hi presentés el president Puigdemont? Veuen per què no volen que Junqueras sigui eurodiputat? Al president d’Esquerra el tenen tancat, i tancat a la presó continuarà per molt que digui l’ONU, i tant de bo els fets em desmenteixin. Hi haurà condemnes dures. Però Puigdemont els desborda. Han fet el ridícul no deixant-lo entrar al Parlament Europeu i després anul·lant les acreditacions dels altres parlamentaris escollits a l’Estat espanyol perquè no sigui dit que han prevaricat, que ho han fet. Molta gent que l’ha votat sap que Puigdemont els causarà problemes. I així és com el volen, no tornant a l’Estat i entregant-se com un xai perquè l’engarjolin i l’humiliïn. La feina de Puigdemont és portar a Europa les contradiccions d’un estat que està disposat al que sigui per preservar la seva unitat. Potser Espanya s’ho pot permetre, de moment, però Europa, no. Doncs aquesta és la feina de Puigdemont i Comín i Junqueras. Faran el que faci falta i s’atreviran a tot. Deien alguns que no s’atrevirien a engarjolar el govern, i els seus membres estan tancats o exiliats. Faran el que calgui per guanyar, i això és el principi de la seva derrota.