Pactes Frankenstein

Passades les eleccions i superada la ressaca de les celebracions de les victòries i els planys de les derrotes, comença un període intens de negociació política: l’hora dels pactes. Els temps de les majories absolutes còmodes són història a gran part dels ajuntaments del país, i les transaccions, cessions i pressions per sumar prou regidors per ser investit com a alcalde i per governar prenen tot el protagonisme. La situació política del país fa que els pactes es puguin classificar en funció de l’eix que predomina. Si és l’eix nacional, el pacte natural és el que suma partits independentistes o el que suma partits unionistes. Si el que preval és l’eix social, els pactes naturals seran els que responguin a la dinàmica esquerra-dreta. Tanmateix, l’avidesa per assolir el poder –intrínseca en tot partit o moviment polític– fa que de vegades es puguin produir pactes Frankenstein, que no es poden explicar ni per l’eix social ni per l’eix nacional, sinó per la voluntat d’assolir el poder i controlar els recursos i les prerrogatives que se’n deriven. Així, no ens hauria de sorprendre veure Comuns deixant-se estimar per un partit del 155 com el PSC –que ells mateixos van expulsar del govern no fa ni dos anys– o per la dreta de Ciudadanos a la ciutat de Barcelona. Tampoc no ens haurien d’escandalitzar les especulacions sobre una reedició del pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Tarragona. Tot plegat, que entra en les dinàmiques habituals de la política municipal, mereixeria tanmateix una anàlisi addicional per part dels partits independentistes. El context actual de repressió política, persecució judicial i retallades de drets individuals i col·lectius amb l’únic objectiu de mantenir com sigui la unitat d’Espanya, no pot ser menystingut o deixat de banda a l’hora de bastir una majoria de govern. Convé recordar que en el llibre de Mary Shelley el monstre aviat es torna perillós i destructiu envers el seu creador.