La legitimitat del TC, en qüestió

Al clam unitari que arriba des de Catalunya reclamant la renovació del Tribunal Constitucional (TC) responia dilluns el president José Luis Rodríguez Zapatero afirmant: «No serem nosaltres els que qüestionarem les institucions», demanava «prudència i respecte institucional» per no deslegitimar el TC, i afegia: «No podem fer res [ja] que... així funciona la democràcia, hi ha separació de poders.» Massa errors en tan poques paraules. Anem a pams.

Demanar la renovació del TC no li treu legitimitat, sinó aplicar la llei, ja que el mandat dels seus membres està limitat per l'article 23 de la llei orgànica del TC. Doncs bé, a hores d'ara n'hi ha quatre que van esgotar el mandat el 2007, però la manca d'acord entre el PSOE i el PP ha fet impossible la substitució. El mateix pot passar el proper novembre, quan expiri el mandat de quatre jutges més. A més, un altre jutge està recusat a instàncies del PP –fou assessor del govern de la Generalitat en la redacció del text estatutari– i un altre va morir l'any 2008. En definitiva, dels dotze membres inicials, el TC ha quedat reduït a deu, i d'aquests quatre fa gairebé tres anys que superen el mandat pel qual foren nomenats i quatre més estaran en la mateixa situació d'aquí a set mesos. La renovació no incompleix, per tant, la llei; el que incompleix la llei és el manteniment en els seus càrrecs d'uns jutges que ja han esgotat el mandat. En conseqüència, no són els partits catalans els que qüestionen la institució del TC, sinó que són els seus membres els que posen a la picota la seva credibilitat i la seva legitimitat.

En canvi, té raó el president del govern quan afirma que la democràcia es fonamenta en la separació de poders. Tanmateix, enlloc està escrit que el TC acabi convertint-se, en la pràctica, en una tercera cambra que, sense haver estat escollida per sufragi popular, té el poder d'esmenar allò que han donat per bo els legítims representants de la sobirania popular, que han aprovat en referèndum els ciutadans de Catalunya i que ha estat sancionat pel cap de l'Estat (Llei Orgànica 6/2006 del 19 de juliol, BOE núm. 172 del 20 de juliol del 2006). En suma, deu jutges –quatre fora de mandat, que poden ser vuit si la sentència es produeix després de novembre– són els que tenen l'última paraula sobre allò que han aprovat els parlaments (espanyol i català) i els ciutadans de Catalunya i ha sancionat el rei. No és això una deslegitimació de la voluntat popular, dels principis democràtics i un descrèdit per a l'Estat de dret?

Es pot entendre que el 1978, imitant la constitució alemanya, s'introduís la figura del TC per garantir la no-conculcació de la Constitució, ja que el nazisme va accedir al poder a través de les urnes. Això no obstant, quan es compleixen tots els tràmits i requisits fixats per la Constitució i una llei ha estat sotmesa a un referèndum lliure, ¿té sentit que sigui el TC qui condicioni i forci el marc de la voluntat popular?

És clar que el tema de fons no és constitucional sinó polític. Ací tothom ha jugat amb foc per desgastar l'adversari: l'Estatut ha estat l'ariet i els jutges del TC (que ho són a proposta del PSOE, del PP i del CGPJ), els peons. Ara, quan es veuen les conseqüències de tot plegat, tothom –excepte el PP, que pretén amb la maniobra guanyar vots a la resta de l'Estat– vol ajornar la sentència fins després de les eleccions catalanes. I és igual que es parli de jutges progressistes o conservadors. La qüestió central és el rebuig a reconèixer i millorar l'autogovern de Catalunya. Només cal veure la sentència no aprovada divendres passat. Era «favorable» a l'Estatut. Encara sort, perquè només suprimia el concepte de nació, la menció als drets històrics, l'ús preferent del català en l'administració i el sistema educatiu, les competències exclusives de la Generalitat i del Síndic de Greuges, el caràcter vinculant de les lleis elaborades a Catalunya i del Consell de Garanties Estatutàries, el model de finançament, la possibilitat de fer vegueries i suprimir les províncies...