Da Vinci

El 2 de maig del 1519 moria Leonardo da Vinci. Fa, doncs, 500 anys. I ho hem de celebrar, homenatjant-lo i recordant-lo. Tothom sap que era pintor i que era inventor, però despuntava en totes les disciplines, des d’enginyeria fins a física, des de geografia fins a literatura. Era bo en tot. Així no hi ha gaires espècimens humans. Més aviat al contrari, si atenem algunes de les actuacions judicials i polítiques que estem seguint aquests dies.

Que Leonardo era un avançat a la seva època, no n’hi ha dubte; fins i tot era vegetarià, i deia dels qui s’alimentaven de carn que eren menjadors de cadàvers. Tot plegat no s’esqueia a la seva època, sobretot per la seva condició d’homosexual, car no es va casar mai ni va tenir fills, cosa que estranyava a les autoritats, que altrament li tenien un gran respecte. A més, com a anatomista, havia aconseguit dissecar clandestinament uns quants cadàvers.

Per realitzar el seu famós Sant Sopar, va buscar pertot arreu. Jesús va ser el primer a qui va trobar: un jove amb cara bondadosa i intel·ligent. Però passaven els anys i no aconseguia trobar Judes. Per cert, l’anècdota rau en el fet que aquest home envilit que havia tret de la presó, quan va acabar la feina, va avisar els policies que els custodiaven, i el model es va agenollar i li va dir: “Mestre, salva’m! Jo soc el qui de jove et vaig fer de Jesucrist!”

Les especulacions amb la Monna Lisa són múltiples, fins i tot contradictòries: un quadre fascinant.

Un home així és un èxit per a la humanitat. És un superhome que inventava artefactes i sabia física, que pintava com ningú i executava models de màquines voladores. Ara mateix la Fundació Hervàs li ret un homenatge i tots els pintors que pertanyen a l’entitat li canten lloances de tota mena.

Voldria que per un moment deixéssim les falòrnies i les astúcies de la política i l’espectacle de la justícia i penséssim que la humanitat també ha parit genis com Leonardo. Si més no, ens servirà de consol.