La batalla de Barcelona

Escric aquestes ratlles tot observant les maniobres en el nou “front de l’Ebre” pel control de Barcelona. Per primera vegada els ciutadans de Barcelona han donat majoria de vots a un candidat independentista, Ernest Maragall. Aquesta nova oportunitat per reforçar la imatge de l’independentisme català davant del món ha fet saltar totes les alarmes. Ells ho han vist: assumir l’alcaldia de Barcelona i representar la capital de Catalunya en tots els fòrums internacionals no és de cap manera una operació administrativa, rutinària, innòcua. Significa un salt qualitatiu en la projecció interna i externa del moviment d’alliberament català. Un moviment que està donant mostres de no rendir-se davant la repressió contumaç de partits, governs, jutges, mitjans de comunicació i policies del Regne d’Espanya.

Si al final Maragall és elegit nou alcalde de Barcelona, l’èxit del moviment independentista firmaria una de les fites estratègiques més anhelades: visualitzar l’hegemonia del sobiranisme català a la “segona” capital espanyola. Perquè l’elecció de Maragall hauria pressuposat el pacte d’ERC i BComú, dues formacions que defensen, a més de polítiques de ciutat força properes, el dret d’autodeterminació. Aquesta confluència, amb el probable suport extern de JxC, seria interpretada per les elits del Regne d’Espanya com una autèntica operació desestabilitzadora del seu Estat.

Davant aquesta possibilitat, s’han desfermat totes les alarmes des de La Zarzuela a La Moncloa, passant pels estats majors de l’Ibex-35 i dels altres poders fàctics, ordint una operació d’estat per impedir l’entronització d’un alcalde republicà i indepe a Barcelona. La “batalla per Barcelona” de tots contra tots prèvia al 26-M es convertí l’endemà en la “batalla de Barcelona” que anunciaren sense embuts Iceta i Valls. Enemics declarats fins aquell moment de la gestió d’Ada Colau, els líders del PSC i de Cs canviaren ràpidament de jaqueta per evitar l’acord entre ERC i Comuns. I en cascada, els estaments empresarials, econòmics i mediàtics, fins llavors detractors de les polítiques de Colau, s’afanyaren a alinear-se a favor del “mal menor”, la confluència entre Comuns i el PSC, amb el suport “gratis et amore” de Valls.

El cap de setmana va ser pròdig en moviments posicionals en els dos fronts de l’Ebre. Maragall acudia a TV3 i a La Sexta per sostenir que l’“acord preferent” era amb Colau i no amb JxC. Els cronistes del Regne i els opinadors mediàtics alertaven contra una Barcelona en mans dels indepes. Una batalla somorta tenia lloc entre les faccions de BComú. Dos manifestos de personalitats de la política i la cultura s’encreuaren per defensar, uns el pacte Maragall-Colau, els altres, un tripartit d’esquerres, òbviament per incloure-hi el PSC.

Sí, a Barcelona, hi ha moltes batalles obertes. Els partits han sofert una sacsejada notable. Esquerra s’ha afermat, però segurament a costa de JxC. Els Comuns han perdut vot, però probablement per la remuntada del PSC gràcies a l’efecte PSOE. Cs no ha aprofitat l’empenta d’un exprimer ministre francès. El PP sobreviu pels pèls i la CUP ha desaparegut. El govern de la ciutat haurà d’afrontar urgents i gravíssims problemes: habitatge, seguretat, turisme, gentrificació, infraestructures, mobilitat, contaminació... Però, no ens enganyem: el gran repte estratègic d’ara és un altre. Ells ho han vist clar: el problema per a l’Estat és el pacte entre Maragall i Colau. I contra aquesta línia d’acció han dirigit tota l’artilleria. Quan escric això, la batalla continua en tots els fronts.

Són ells, per tant, qui ens indiquen el camí a seguir: aconseguir com sigui l’acord estratègic i programàtic entre ERC i Comuns. Els Comuns poden ser especialment sensibles al vast moviment de la societat catalana vers unes majors cotes d’autogestió, de mobilització i de democratització de les grans decisions. El moviment sobiranista ha demostrat una gran transversalitat i capacitat d’integració. Manifestacions contundents de Colau contra el 155 i contra la injustícia dels presos polítics, junt amb les actituds de líders de la seva confiança com Pisarello i Asens, basteixen ponts de confluència amb l’independentisme. ERC no pot deixar de buscar l’entesa amb els Comuns i arribar a acords estables de govern, que podrien incloure òbviament la substitució en l’alcaldia a la meitat del mandat. Si ERC vol eixamplar les bases per a l’assoliment de la república, guanyar amb el Comuns la batalla de Barcelona seria un pas de gegant. La història ens ho recorda: la derrota al front de l’Ebre comporta la caiguda de Barcelona.