Colau i la desigualtat

Els gestos negociadors d’Ada Colau, acompanyats pels moviments tàctics de Collboni i Valls dibuixen un panorama incert a l’alcaldia de Barcelona. Les preguntes s’acumulen. Entre les més rellevants: acceptarà la candidata de Barcelona en Comú entomar un encàrrec que, segons els mateixos criteris que va aplicar el 2015, no hauria rebut? Acceptarà a tal fi els vots d’una l’elit orgullosament representada pel candidat catalano-francès? Cas d’acceptar el repte, a canvi de què aprovarà la senyora Colau, d’ara endavant, uns pressupostos que passaran a dependre de les dinàmiques polítiques de Madrid? Proposo, per acabar, afegir a les qüestions anteriors una de central per a la formació transformadora, democratitzadora, anti-establishment i antielit que programàticament representa Ada Colau: què se’n farà de la seva lluita contra la desigualtat després de supeditar el seu programa a Ciutadans i PSOE?

La senyora Colau ha tingut quatre anys per tastar la medicina d’intentar fer polítiques contra el mercat en un govern amb minoria. Renacionalització de serveis, democratització de polítiques socials, lluita contra l’especulació i contra una Barcelona esdevinguda aparador per a marques i creuers de luxe, demanen una actuació pública ferma i decidida. L’evidència és coneguda: el mercat per ell mateix ens porta a cotes de desigualtat desconegudes. Els fons especuladors que inverteixen en l’habitatge; les marques de luxe que prioritzen els milionaris russos o xinesos als propis ciutadans; l’aparició de plataformes de mobilitat o d’habitatge centrades a esquivar les norma, minimitzar el pagament d’impostos i externalitzar els cost real dels seus baixos preus. Tots aquests fenòmens representen desafiaments majúsculs per a les ciutats que s’encavalquen sobre fenòmens genèrics com la precarització laboral, l’automatització de tasques i l’erosió del petit comerç en una economia dirigida per, i gestionada cap, a les grans corporacions.

Les respostes als reptes anteriors, com bé ha tingut temps de comprovar la senyora Colau, escapen en gran mesura de l’àmbit de competències de l’administració local però permeten, per altra banda, que la ciutat de Barcelona esdevingui espai d’experimentació contra les desigualtats i bandera de transformació d’un model econòmic que redueix els ciutadans a potencial consumidors. Per tot l’anterior, el sentit comú ens diu que un govern de coalició entre els dos principals partits que qüestionen l’statu quo podria aconseguir més per avançar cap a un canvi de model econòmic que no pas la pinça dels antisistema amb els partits de la repressió i l’immobilisme. L’aliança Pedralbes-Raval per frenar l’independentisme, francament, pren uns matisos sorprenents si pensem que l’element central de la formació de Colau era i és la lluita contra la desigualtat. Per això mateix costa tant de creure que en un dia proper esdevingui possible.